Quan la setmana passada apel·lava a una nova intel·ligència –també podria haver dit un nou imaginari– per referir-nos als processos migratoris que viu el nostre país, el que volia dir és que cal saber parlar de la realitat social a l’altura de les circumstàncies. Que hi ha vells conceptes que no s’ajusten a les noves realitats. Que els que s’han d’ajustar a la realitat són els conceptes, no al revés. Que cal pensar de la manera que ens apropi el millor possible als fets –i si pot ser, a la veritat–, sobretot als que ens resulten conflictius i que més inquieten. Que s’ha d’evitar emmascarar o mistificar la realitat, tant si es fa intencionadament per fer-la més passadora com si es fa amb mala fe per alarmar-nos i treure’n partit.
I el mateix podríem dir d’un altre concepte que, gairebé indefectiblement, s’associa al d’immigració: el d’identitat. Per dir-ho així, la identitat tampoc ja no és el que era. En societats més estables hi havia maneres de ser i de viure més duradores, més homogènies i més àmpliament compartides. Hi havia identitats familiars, per exemple, que perduraven diverses generacions associades a un nom, o un mal nom, lligat a la casa. Però en societats tan obertes, tan canviants –més que líquides, gasoses–, tan heterogènies, què és la identitat? I això tant en el pla general com pot ser en el nacional, com en el pla estrictament personal en què cada vegada són més freqüents les crisis a mig recorregut vital que comporten “segons viatges” com a vegades se n’ha dit.
Les maneres antigues de pensar la identitat ens aboquen a confusions greus de comprensió i d’actuació sobre la realitat. No cal dir que les concepcions essencialistes –tipus “què és ser home”, “què és ser jove” o “què és ser català”– fan aigües per tot arreu quan ara s’hi pretén donar una resposta precisa. Fins i tot un bon aforisme com “Qui perd els orígens perd la identitat”, que en un determinat context social i polític ha tingut un sentit crític i de resistència, fora de temps i lloc algun imbècil el podria considerar racista. La frase té sentit davant de qui intenta esborrar els orígens –la Història, la llengua...– per fer-nos desaparèixer com a poble. D’acord. Però i si el manteniment nostàlgic d’uns orígens mistificats –siguin els dels autòctons o els dels forasters– esdevé una barrera per construir noves pertinences al servei de la creació d’una comunitat cívica i solidària? Com es pot aconseguir l’adhesió patriòtica a una Història o la lleialtat a una llengua quan no són les teves originals?
Som una societat en què és difícil dir no només què som, sinó què hem estat. ¿Hem estat el silenci covard dels llargs anys de franquisme o el coratge de les minories que van resistir-hi? ¿Som l’esperança independentista ara somorta o som una societat resignada a reconciliar-se amb el repressor dels nostres drets? ¿Som la societat emprenedora obstinada a crear riquesa i treball malgrat les adversitats o som el carpe diem de les masses assedegades de festa perpètua?
L’ús de conceptes vells per designar realitats noves explica d’on venen molts malentesos, i crea confusions quan s’empren per construir el futur. L’extrema dreta xenòfoba, a més d’odi, amb les seves paraules relata i ven un passat quimèric, afortunadament, impossible de reconstruir. Però també, i més enllà de la grollera manipulació política que en va fer l’esquerra d’aquí i la d’allà titllant-la de racista, quan la diputada de Junts Míriam Nogueras, en l’enraonada reclamació de competències d’immigració, va esmentar la necessària “supervivència de la nostra identitat”, el terme supervivència remetia, confusament i innecessària, al passat. I, molt pitjor –tot i que curiosament sense provocar cap al·lèrgia política–, Feijóo s’ha atrevit a apel·lar a la hispanidad per dir que afavoriria una immigració per proximitat identitària, suposo que per raó d’una llengua i no pas d’un passat colonitzador, cosa que confirma la voluntat de substitució lingüística allà on en tenim una altra de pròpia. Una idea rematada per Ayuso quan ha dit que la immigració hispana no és immigració. I, per cert, ¿que no és racisme identitari eurocèntric, la retòrica cosmopolita de l’esquerra extrema de Podem, insensible a tots els genocidis menys a un?
No és en poques ratlles i precipitadament que es pot donar resposta als desafiaments que aquí assenyalo. Però d’unes velles identitats amb pretensions essencialistes i ancorades en un passat poc o molt mistificat hem d’anar pensant en unes identitats orientades al futur, construïdes sobre esperances comunes i solidàries, on ens puguin trobar persones d’orígens i itineraris diversos per ser capaces d’establir els vincles necessaris per fer prosperar individus i nació de la manera més justa possible i en llibertat.
