La Fiscalia arxiva la denúncia de dues treballadores contra el cantant Julio Iglesias per agressió sexual, perquè considera que primer haurien hagut de presentar-la als països on van passar presumptament els fets. I només si allà la causa hagués estat tombada haurien tingut dret a presentar-la a Espanya. L'advocat de l’autor de Hey, llegim a l’ARA, “va acusar les dues víctimes de presentar la denúncia a Espanya per aconseguir un «impacte mediàtic més gran»”.
D’acord amb la primera part de l’enunciat: haurien d’haver anat al país on van passar els fets. Però no pas amb la segona. Naturalment, les víctimes buscaven “tenir un impacte mediàtic” el més gran possible. Es tracta que se’n parli, perquè si se’n parla i es critica, és possible que per la remor ambiental, per “l’alarma social”, els jutges se sentin, sense voler, pressionats per la ciutadania. D’alguna manera, tens la sensació que aquest cas no s’hauria denunciat mai sense el precedent de Jeffrey Epstein.
Fa somriure que un advocat es queixi del fet que les víctimes vulguin rebombori, com fa somriure que un advocat digui que les víctimes l’únic que volen són diners. Home, esclar. El rebombori, els diners, són l’únic alleugeriment que poden tenir. És del tot legítim voler que hi hagi soroll, com és del tot legítim que l’acusat vulgui, justament, tot el contrari. És com quan els conductors es queixen del fet que els pagesos tallen carreteres perquè molesten. Home, esclar! És que si no molesten i posen una pancarta a dalt del tractor, els conductors de la carretera ni s'assabenten que no poden viure amb el preu que els paguem per un enciam.
