Ho deia l’historiador Jordi Nadal referint-se a l’economia catalana en vista de la seva industrialització i modernització del segle XIX. A hores d'ara, al segle XXI, potser podríem dir que el turisme és –l’illenc en particular, vist el seu pes demogràfic i la seva contribució–, la gran fàbrica (de divises) d’Espanya. Sense l’entrada de divises que el turisme proporciona no es podria equilibrar la balança exterior per compte corrent –més del 4% del PIB–, i sufragar al complet el dèficit de rendes i el de l’energia. Certament, Catalunya és la gran receptora dels quasi cent milions de visitants anuals, amb un 25% del total; un 50% per sobre del seu pes demogràfic. Però, relativament, les Illes són, respecte a la seva població, la principal sostenidora del saldo exterior, dels dèficits comercials, d’una economia espanyola que altrament importa molt més que no exporta, amb un nombre d'estades que quintuplica el propi i ja elevadíssim del Principat. Una aportació que representa 13 punts del PIB i en creixement reiterat.
Aquesta aportació, més enllà de la visita a l’estiu dels reis a Mallorca, no provoca cap reconeixement particular. És obvi que per mantenir les contribucions a l’economia espanyola, amb la complicitat dels poders locals, si ha calgut trinxar el territori ningú no ha demanat permís. Si això ha distorsionat per la via de la rendibilitat a curt termini la resta de sectors productius ningú no ha demanat disculpes. La màquina del trasllat de beneficis a alguns i l’assumpció de costos socials conjunts no ha parat. Se subvenciona el transport, es manté l’IVA reduït i es tolera un mercat de treball de supervisió laxa amb estacionalitat d’atur finançada entre tots. I tot des de l’esquer de la creació de nova ocupació –no importa de quina qualitat–, que cada cop pesa menys en el mercat de treball dels illencs. Es tracta, any rere any, de maximitzar l’arribada de turistes per facilitar que quadrin els comptes de l’economia espanyola i batre rècords d'ocupació i de PIB global, a través d’un creixement incessant d'oferta i a costa d’un deteriorament dels indicadors de qualitat de vida. Satisfer els augments de l’oferta turística amb més i més demanda, tot i que no sempre amb preus més alts, ha esdevingut el repte de cada any. De la temporada. No ho és la sostenibilitat, la compatibilitat amb els recursos naturals. Tampoc el manteniment de les cotes ja assolides (és a dir, amb taxes d'increment zero), per millorar-ne la qualitat, envers el suïcidi de taxes creixents.
Qualsevol govern espanyol, del color que sigui, es beneficia d’aquesta deriva. Però quan es tracta de mirar els estralls d’aquest procés, els diferents governs miren cap a una altra banda. Afavorir per això un model econòmic que es basa en l’entrada de més i més immigrants no s’acompanya de cap compensació pública dels seus efectes col·laterals. En el finançament dels serveis públics, és la població de dret la que marca la transferència; la pressió sobre els residents de la població de fet, estacionals, no se sap fer correspondre amb una oferta flexible d'infraestructures físiques, ni humanes als nostres hospitals, ni d’adaptació de serveis municipals. Que hi hagi un problema d'habitatge, amb una demanda inflada per no residents, i que ni autòctons ni treballadors nouvinguts hi puguin accedir, sembla que no preocupa els responsables públics estatals; tampoc que el cost de la vida esdevingui molt superior al general, amb els mercats inflats per la demanda exterior, que no recull en cap cas la transferència pel finançament autonòmic. Que ja se sap que si el govern vol més recursos, ja espremerà els propis amb més impostos (Catalunya), amb la càrrega del deute (País Valencià) o animant a munyir més el trinxat de territori gravant creixents transmissions patrimonials (Balears). I per a la ciutadania, com a pagesos rics que es percep que som els illencs, si volem millors serveis ja els buscarem al sector privat pel nostre compte, negligint que no tothom se’ls pot pagar, i engrandim així la bretxa de la desigualtat social.
Jo no sé si tots aquells polítics illencs que fan la gara-gara a la recepció d’estiu dels Borbons a Palma, o se sotmeten als interessos superiors a les executives estatals dels seus partits, se senten compensats per aquelles fotografies, promocions polítiques i discursos generalistes. Però sí que sé que això ajuda a distanciar la ciutadania d’una realitat econòmica que ha beneficiat alguns autòctons, continua salvant l’economia espanyola i marca un futur molt pobre a l’economia illenca.
