Què li ha passat a la societat espanyola?
Des de la mort de Franco, la societat espanyola ha donat mostres de tolerància en molts àmbits. La Transició, de la qual una gran majoria se sent orgullosa, es va basar en acords inclusius entre forces polítiques molt diverses, amb un passat d’enfrontaments. No es va observar una oposició important a mesures tan controvertides com l’amnistia. No vull dir que no hi hagués dissensions importants, però es van saber canalitzar institucionalment.
Tot i el terrorisme d’ETA, un dels més intensos i perllongats a l’Europa Occidental, no es van produir grans escàndols per les negociacions del govern central amb ETA político-militar el 1982, ni per les que hi va haver posteriorment (excepte en el procés de pau de Zapatero el 2006). I encara que hi va haver alguns grups que van donar suport a la guerra bruta de l’Estat contra ETA, en general no es van despertar sentiments forts de venjança, fins al punt que als anys noranta, en les manifestacions de repulsa del terrorisme fora del País Basc, era freqüent sentir el crit “ETA no! Bascos sí!” Tampoc els atemptats islamistes de l’11-M a Madrid o de les Rambles a Barcelona van donar lloc a actituds xenòfobes generalitzades.
Espanya és un dels països que han viscut en poc temps un gran flux d’immigrants, ja que ha passat en poc més d’una dècada de tenir un 2,5 per cent de població immigrant l’any 1995 al 13 per cent l’any 2010. No obstant això, a diferència del que ha passat en altres països europeus, no ha sorgit una onada de racisme ni hem tingut partits obertament xenòfobs fins a l’arribada de Vox el 2019. S’han donat problemes d’integració, per descomptat, però, en general, han estat menors del que es podia esperar.
En molts àmbits, la societat espanyola ha donat mostres d’un tarannà obert i integrador. Les enquestes confirmen un suport ampli de la ciutadania al matrimoni homosexual i a moltes altres mesures que tenen a veure amb la llibertat en els estils de vida. Així mateix, l’opinió pública està aclaparadorament a favor de les polítiques de redistribució i reducció de les desigualtats.
Fins i tot el 15-M i el seu crit de protesta van despertar la simpatia de la societat. La gent entenia el cansament amb la corrupció i la situació tan angoixant en què es trobava el país, amb uns joves sense futur i problemes punyents com els desnonaments.
En contrast amb tot això, una majoria dels espanyols s’oposen als indults. Si hi ha un àmbit en el qual la societat espanyola ha deixat de banda la seva tolerància i liberalitat ha estat el de la crisi nacional i territorial catalana. Potser amb el pas de les setmanes se suavitzaran les opinions i l’oposició als indults es reduirà sensiblement. Però el fet mateix que la reacció inicial hagi estat tan negativa resulta inquietant.
Són molts els espanyols que van viure la crisi de la tardor del 2017 com una ofensa. Alguns veien qüestionats els seus sentiments d’orgull nacional; altres pensaven que es posava en perill el sistema polític que havia començat a caminar en la Transició. No van veure com una demanda legítima ni la petició d’un referèndum ni, per descomptat, la independència. Per això va quallar de manera tan ràpida la tesi del “colpisme”. Si els independentistes són uns “colpistes” que atempten contra la democràcia espanyola, no cal parlar de res amb ells, l’únic que cal fer és empresonar-los. La manifestació més extrema de la política de la intransigència envers la crisi catalana ha estat el creixement ràpid i preocupant de Vox després del 2017, si bé no hauríem d’oblidar que les posicions del Partit Popular i Ciutadans són molt semblants en aquest tema.
Aquestes actituds, evidentment, estan desigualment repartides i es donen amb nivells d’intensitat molt variables. En qualsevol cas, són molt més freqüents entre la població de més de 60 anys i, sobretot, entre la gent de dretes. Però s’observen també en una part considerable de l’electorat de centre i socialdemòcrata. Ha ressorgit un nacionalisme espanyol excloent que pot minar l’esperit tolerant que, amb excepcions, ha estat dominant en la democràcia espanyola durant dècades.
Per al bon futur de les negociacions entre els governs espanyol i català, res més urgent que desactivar aquest fons intransigent que s’ha instal·lat en tants ciutadans. I la millor manera consisteix a posar la societat espanyola davant del mirall, apel·lant a la seva tolerància en el passat. Quan descobreixi la cara tan lletja que se li posa a l’opinar dels indults, segur que acaba rectificant.
