1. Cervera, la Segarra. Nit del 20 de maig de 1992. La Roser mira la final de la Copa d’Europa per televisió. Koeman marca el gol més important de la història del Barça i, amb l’eufòria del moment, la dona salta, cau a terra i es deslloriga el turmell. Tot i el dolor, la Roser i el Julià decideixen celebrar aquella victòria a base de bé i, just nou mesos després, neix el seu fill. Marc Márquez i Alentà és fruit d’una alegria i d’una caiguda. Ves per on, dues de les característiques que, amb el temps, més vegades hem vist a la prodigiosa carrera del motorista. En Marc és un rialler compulsiu, un optimista de mena, un ésser humà que, amb aquesta actitud vital, ja endevines que sempre assolirà els seus objectius. També és veritat, però, que en els últims sis anys ha caigut cent vegades de la moto i ha patit tota mena de lesions. La més greu, la patacada a Jerez l’any de la pandèmia. Després de quedar com una desferra humana, qualsevol altre hauria aparcat la moto i s’hauria retirat.
2. Motegi, el Japó. Migdia del 28 de setembre de 2025. Marc Márquez, als 32 anys, es proclama campió del món de motociclisme per novena vegada. Ja té set títols de MotoGP, i a diferència de les anteriors ocasions, quan feia festa grossa al costat del circuit, aquesta vegada ho ha celebrat amb un mar de llàgrimes. Després de baixar de la Ducati i de treure’s el casc, Márquez no podia deixar de plorar. De desconsol, d’alliberament, d’estar “en pau amb un mateix”, com va dir a Catalunya Ràdio. A tots els qui hem matinat per veure’l se’ns ha posat la pell de gallina. La seva era una emoció sincera, a raig, no perquè MM93 hagi fet una temporada perfecta (ha guanyat 25 de les 34 curses que ara es disputen entre dissabte i diumenge), no perquè s’hagi proclamat campió amb Ducati en territori d’Honda, sinó perquè només ell sap d’on ve. Del patiment insondable, de l’esforç del dia a dia per no tirar el barret al foc, dels anys de visió doble que li impedien no només pilotar sinó fer vida normal. I era massa jove per conviure amb tantes xacres per sempre més. La seva és una història de superació. Faltaran plataformes audiovisuals per fer un bon documental, el definitiu, que reculli –cel i infern– totes les arestes d’aquesta gesta humana i esportiva. Espectacle i risc a parts iguals. La rialla pública i l’exigència màxima al pàdoc. Avançaments, genolls a terra, caure i renéixer. I un capítol per a la rivalitat amb Valentino Rossi, a qui segurament acabarà superant com a millor pilot de la història.
3. Marc Márquez torna a ser campió del món. Com Iris Tió en natació sincronitzada. O Toni Bou, a punt de guanyar el seu quarantè Mundial de trial. Àlex Palou és tetracampió de la IndyCar i és més conegut als Estats Units que a Sant Antoni de Vilamajor. Kilian Jornet –cresta amunt, muntanya avall– guanya quan vol. Aitana Bonmatí és la millor futbolista del planeta per tercer any consecutiu i Lamine Yamal ho serà ben aviat, de manera oficial, quan els membres del jurat votin objectivament. Tenim altres campions del món catalans, en altres disciplines, però per a aquesta columna i per a la idea on vull anar a desembocar l’inventari seria massa llarg. Si jo tingués veu als despatxos del Pacte Nacional per la Llengua, demà començava a pensar una campanya de publicitat amb tots aquests ídols esportius, que tenen una cosa en comú: parlen català. Regalo l’eslògan: “La llengua dels campions”. A veure si, veient l’anunci, ens puja una mica l’autoestima, encomanem l’entusiasme pel català als qui encara no senten la necessitat de parlar-lo, recordem a tothom que no és una llengua de perdedors i –què carai– deixem de plorar tots plegats.
