Tinc un bon amic, mossèn Jordi Fàbregas, que darrerament s’havia escrit amb el papa Francesc. I en una de les cartes, escrites per ell mateix de puny i lletra, amb la seva cal·ligrafia menuda i acurada, el bisbe de Roma lamentava el caràcter encara tan tancat de l’Església: “Em fa ràbia quan m’assabento que hi ha capellans duaners que no deixen entrar la gent”. És una observació que, dita sense enfarfegaments teològics, m’ha portat directament a aquella altra bella imatge del papa Joan XXIII, també més de capellà de –i del– poble que de teòleg, que deia que l’Església hauria de ser “com una font a la plaça del poble; que tothom qui vulgui hi trobi aigua fresca”.
Tot i que no és fàcil resumir un pensament tan ric, radical i alhora directe com el de Francesc, si hagués de destacar una idea fonamental seria la d’Església oberta a tothom, acollidora sense condicions. Socialment compromesa i sense fronteres. Es tracta d’una perspectiva que Francesc també ha defensat amb aquella altra magnífica metàfora: la de convertir les esglésies en hospitals de campanya. I és que a l’hora de la seva mort, trobo especialment adequat assenyalar aquesta connexió entre Joan XXIII i Francesc, perquè tot i les distàncies socials i eclesials en què van viure l’un i l’altre, els fa propers el seu caràcter desimbolt i poc previsible, els tarannàs independents i confrontats a l’estructura vaticana i la seva extraordinària proximitat a la gent. I, sobretot, la seva concepció de què hauria de ser l’Església.
Als més joves convé recordar-los que Joan XXIII –també d’esperit franciscà i escollit pensant que no faria gaire soroll– va convocar el gran Concili Vaticà II sense encomanar-se, si ho puc dir així, a cap sant. El va anunciar discretament, per a sorpresa i indignació de la cúria vaticana, que ja no va aconseguir aturar-lo. I Francesc és un mossèn fet en i per aquell Concili. Per això tants mossens que també van viure l’esperança conciliar –i la decepció postconciliar– ara s’hi sentien tan confortats. Francesc em recorda el mateix esperit, però ara governant l’Església amb la intel·ligència i la murrieria apreses en la seva formació jesuítica. També amb sentit de l’humor, com demostra la brillant resposta que va donar al periodista que li preguntava quanta gent treballava al Vaticà: “La meitat”, va dir.
A l’hora de la mort del papa Francesc, doncs, és pertinent demanar-se quina serà la força del seu llegat, més enllà de tot el que aquests dies se’n destaca amb encert. Es comenta, i es pot llegir en els seus documents i homilies, el seu compromís contra els abusos ambientals, la defensa dels més fràgils –particularment els immigrants–, la denúncia dels traficants de les guerres i el clam per la pau. I també la denúncia dels perills de la globalització i de la cultura digital, o fins i tot de l’abusiva interpretació del dret a la propietat privada. És un pensament –no seria adequat parlar de doctrina– que mostra una notable capacitat per llegir de manera lúcida i crítica els topants del nostre temps i que només pot tenir qui els ha viscut.
La trona des de la qual ha hagut de predicar Francesc no ha estat la més propícia per fer-se escoltar amb tota la intensitat que mereixia. Els temps de descrèdit institucional que ell mateix ha combatut amb coratge no l’han acompanyat. Malgrat tot, o potser per això mateix, la seva concepció d’Església ha transcendit el que n’és el marc estrictament institucional. Estem parlant d’un club que no dona carnets, que no cobra quotes, que no passa llista d’assistència i en el qual l’adhesió és lliure i no cal que sigui total. Per entendre’ns: no cal fer cas de tot.
I és per aquesta concepció tan oberta que la institució queda en un segon pla, mentre el principal és la persona i la comunitat. A l’encíclica Fratelli tutti (Germans tots), de 2020, Francesc mostra la seva especial preocupació pel vincle social: “Si no aconseguim de recuperar la passió compartida per una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns, la il·lusió global que ens enganya caurà ruïnosament i deixarà moltes persones a mercè de la nàusea i el buit”. Un vincle que, segons Francesc, només pot néixer del respecte a la diversitat, dins i fora de l’Església.
Algú dirà que tot això són bones paraules però que no són fets, que la institució no ha canviat pas tant. Tanmateix, i en primer lloc, els canvis en l’estructura eclesial, per desclericalitzar-la, han estat més profunds que no pas visibles. I en segon lloc, cal insistir que el llegat de Francesc és més social que doctrinal; més compromès amb la persona que amb la institució. En definitiva, més evangèlic que normatiu.
