Mares contra la igualtat
Una de les coses que més costen d’entendre quan prenem consciència feminista és el paper de les mares en la transmissió dels valors del masclisme. M’ho han dit infinitat de vegades noies que, per avançar en el seu alliberament, no només s’havien d’enfrontar a la figura del pare autoritari sinó també a una altra dona, la que els va donar la vida. La pregunta que ens hem fet sempre és: per què ens imposen les mateixes normes que les van perjudicar a elles? Per què, si han patit els estralls de la manca de drets i llibertats, volen sotmetre les pròpies filles al mateix sistema? Potser és que les mares no poden ensenyar a les filles a ser rebels, que no poden convertir-les en pàries si el context general no és propici al canvi. Per això la igualtat només és possible quan és col·lectiva. En el cas de les dones d’origen musulmà, aquesta transformació s’està veient estroncada i frenada per diferents elements. Un dels que ara acabaran de soterrar-nos en la misèria del patriarcat islàmic serà precisament l’extrema dreta, que brama contra els practicants de la religió de Mahoma pel seu masclisme però ens expropia la veu i planteja mesures racistes que afectaran especialment les dones. Assisteixo amb impotència a l’auge d’Aliança Catalana i em sento més estrangera que mai al país que considero meu i que creia dotat de recursos més intel·ligents per combatre el fanatisme que no pas un altre fanatisme, en aquest cas identitari, supremacista i excloent. Valgui la redundància.
Però torno a les mares, perquè elles són més importants que qualsevol discurs extern que pugui arribar als fills. Més d’una vegada me n’he trobat de nascudes aquí o vingudes de petites, que han tingut accés a l'educació i a les possibilitats que ofereix una democràcia oberta, que han ascendit socialment perquè se n’han beneficiat i que és de suposar que també han estat exposades als valors de la igualtat que ens regeixen. Vull dir que ja no parlem de la generació de senyores analfabetes que van arribar del poble reagrupades pels seus marits. Parlem de dones amb criteri que, tot i això, decideixen transmetre el masclisme als fills. O encara pitjor: que volen impedir que els arribin els missatges del feminisme perquè senten que van en contra de la seva religió o la seva cultura. Quan m’he trobat pares boicotejant les meves xerrades a escoles i instituts no eren els homes, els que volien cancel·lar-me, sinó elles, les mares actives i implicades que creuen que una dona d’origen immigrant feminista i laica no pot dirigir-se als seus fills ni a la resta d’alumnes. “Els poses coses estranyes al cap”, em va dir una d’elles, i aquestes “coses estranyes” són la presa de consciència antiracista i la presa de consciència feminista. Si els nois senten la injustícia en pròpia pell quan reben insults pel color de la seva pell també poden entendre perfectament la injustícia que és que la seva germana s’hagi de tapar de dalt a baix per anar-se a banyar a la platja mentre que ells porten un banyador d’allò més “occidental” sense que perillin ni la seva cultura ni la seva religió. Quan són les mares les que transmeten als nens que les dones són més respectables en funció de com van vestides, les que els inculquen els rols de gènere i les que a casa discriminen les filles, el que fan és formar nous masclistes que odiaran totes les dones que no siguin la seva mare. De tot això en va parlar l’antropòloga Camille Lacoste-Dujardin a Las madres contra las mujeres. En aquell llibre explicava com, en les societats tradicionals nord-africanes, la principal relació heterosexual era entre les mares i els fills nois, que establien una aliança contra la resta de femelles de la família. El que no m’imaginava és que aquesta aliança, ara en clau islamista, es torni a articular aquí i pretengui impermeabilitzar els nens del discurs feminista.
