30/07/2022

Memòria dels Jocs Olímpics

3 min
Memòria dels Jocs Olímpics

Fa 30 anys era amb la meva família a les grades de l’Estadi Olímpic. Els Jocs són per a nosaltres, que vivíem als EUA però que hi vàrem assistir de principi a fi, una memòria inesborrable. Per a Barcelona van ser una fita que la va enlairar a ciutat de primer ordre. Conseqüència, d’una banda, d’un efecte de psicologia col·lectiva generador d’empenta i d’optimisme i, de l’altra, de les infraestructures, equipaments i noves realitats urbanes que ens van deixar.

Els Jocs van demostrar que podíem entomar reptes complicats de rellevància mundial, ser observats per tot el món, sortir-nos-en molt bé i ser aplaudits per tot el món. Això ens va donar autoestima i autoconfiança. Amb la meva família va ser al voltant d’aquells temps que, després de més de dues dècades als EUA, vàrem decidir instal·lar-nos a Barcelona: una ciutat ja de la Comunitat Europea i des d’on els Jocs ens feien veure que es podia tenir protagonisme europeu i mundial. El desig de plantar els peus al Born i el cap al món era realitzable. I es va realitzar amb èxit: els meus articles acadèmics més citats els vaig escriure a Barcelona.

Les transformacions urbanes que acompanyaren els Jocs, i que han fet possible la Barcelona d’avui, són prou conegudes: l’obertura del front marítim, les rondes, l’aeroport, les infraestructures culturals... ¿Calien uns Jocs Olímpics per fer tot això? Des de la lògica cartesiana la resposta és no, però la lògica cartesiana té poc a veure amb la lògica de la política. Aquests dies llegeixo Barcelona 1969-1979: Els anys decisius del planejament de la metròpolis, un llibre pòstum de J.A. Solans, el gran urbanista pràctic de la Catalunya de la segona meitat del segle XX. És una obra magmàtica i alhora fascinant. De la seva lectura se’n desprèn com és de difícil a Barcelona tirar endavant projectes d’envergadura, fins i tot si gaudeixen, en la seva essència, de consens entre tots els que hi tenen alguna cosa a dir (exemple: el túnel de Collserola). En canvi, els Jocs ens van proporcionar un instrument extraordinàriament efectiu per dur a terme projectes ja dissenyats o concebuts des de feia molt de temps. Es va prendre el compromís –rondes, Vila Olímpica...– i, simplement, no podíem fallar: ens mirava el món. Només aquest efecte ja justifica uns Jocs. Un exemple: les vies de tren del Poblenou –de la primera línia que es va fer a Espanya, una cosa amb valor emocional per als tècnics de ferrocarrils– ¿s’haurien suprimit sense Jocs Olímpics? ¿No s’haurien trobat tota mena de raons –algunes fins i tot vàlides– per anar-ho postergant? Està passant amb l’Estació de França.

Els Jocs marquen l’inici de la Barcelona dinàmica d’avui, amb immigrants, estudiants Erasmus, científics d’arreu, fires internacionals i molts turistes. Com en totes les ciutats d’èxit, l’èxit ha comportat problemes. Confrontem-los. Però penedir-nos dels Jocs seria com si uns pares que han donat educació als fills ho consideressin un error quan el fill enginyer no acaba de trobar una feina adequada.

També voldria remarcar que el més significatiu dels Jocs no és un volum d’inversió que va estar perfectament en línia amb el que permetien les bases fiscals de Catalunya. Un amic carioca em va comentar, quan Rio va ser designada: celebrar els Jocs a Rio és una cosa molt bona, però el que és exquisit és que ho pagaran els paulistes. No va ser el cas de Barcelona: ens ho vàrem pagar nosaltres.

De l’experiència dels Jocs concloc, doncs, que prendre compromisos internacionals en què el gruix de la despesa va a projectes que són necessaris amb independència de l’esdeveniment concret no és un senyal d’immaduresa. Pot ser molt eficaç i és perfectament repetible.

De fet, ho vam repetir amb el Fòrum de les Cultures. Com a mecanisme de compromís en la realització d’infraestructures necessàries va ser ben efectiu: l’herència urbana que ha deixat és bona. En la consciència col·lectiva, però, ha generat poca autoestima i s’ha registrat com a fracàs. I és que com a esdeveniment va ser un fracàs. Però no va ser un error. Va ser un intent atrevit de no quedar-nos en bons executors d’esdeveniments internacionals molt provats i establerts, sinó d’innovar creant un nou concepte. No va sortir bé. Potser s’hauria pogut fer millor. No ho sé. Però era una nova frontera, un repte diferent. Es va prendre risc i ho aplaudeixo. Només els que en prenen tenen opcions. Com els que decidiren fer el Guggenheim a Bilbao o una Fira a l’Hospitalet sense la qual el Mobile no hauria arribat mai.