03/05/2022

Metges humanistes

3 min

De mica en mica van desapareixent de la nostra vida persones, famílies, costums i també malalties, tan importants ahir i tan diferents avui. No fa tants anys un metge de capçalera o un pediatre eren una institució a les famílies. Les seves visites al domicili, la seva companyia, la seva comprensió i suport en els moments difícils eren fonamentals. Potser no eren tan científics i els diagnòstics potser eren menys encertats, però la qualitat humana, la seguretat i el suport que oferien els convertia en persones molt estimades.

Avui és difícil trobar metges així, l'estructura no hi ajuda i l'organització sanitària menys. Els metges de cossos i ànimes van desapareixent, oblidant que sovint moltes malalties s'originen en algun racó de l'ànima. Als inicis de la pandèmia una de les coses que, precisament, va afectar més els malalts va ser la solitud.

El diumenge ens va deixar el Dr. Carles Ramon i Marsal, representant com ningú d'una medicina humana. Com que no tenia carnet de conduir, quan havia de visitar els seus pacients a les cases més llunyanes ho feia amb taxi. I quan li preguntaves per l'economia, somreia, es fumava un puro i no contestava. Semblava com si per a cada visita tingués tot el temps del món, com si el rellotge no existís. I és que per a ell cada pacient era únic. Però no només parlava de medicina, sempre que podia recordava que a la vida hi havia dues coses bàsiques: la llibertat i el sentit de l’humor. I uns anys després hi va afegir la curiositat.

El sentit de l'humor el va acompanyar sempre i els seus pacients sempre van sentir els seus acudits. N'havia memoritzat fins a 1.000 sense necessitat d'ordinadors i sempre deia que “Expliquem acudits i n'escoltem. La vida amb sentit de l’humor és més fàcil malgrat els mals moments que tothom té”.

Com tants altres joves, no tenia una clara vocació quan va decidir estudiar medicina, però finalment el va temptar aquesta barreja de “ciència i art humà” especialment quan es tractava d'atendre els pacients, així que sempre va pensar que no s'havia equivocat de carrera. Els sis anys els va cursar a l'Hospital Clínic, als anys seixanta del segle passat, i van passar entre manifestacions, vagues i la lluita antifranquista. Aquest compromís el va portar també a ser delegat de curs, amb no pocs disgustos. Va ser llavors quan es va aficionar als puros, fins a convertir-se en un veritable addicte. Tot plegat, com explicava ell mateix, es va acabar el matí del 25 de maig del 2001, quan li van diagnosticar càncer de boca. Des de llavors, i amb grans problemes de salut, es va involucrar personalment a la lluita contra el tabaquisme.

Era subscriptor incondicional d’aquest diari des del principi de tot: “És el que ens faltava a Catalunya”, deia quan em veia. Retallava els meus escrits i quan ja no podia llegir-los em demanava que els hi expliqués.

Si tanco els ulls veig el perfil d'un home essencialment bo, amb profundes conviccions que li han servit aquests dos últims mesos per planificar amb serenitat la seva marxa. Cadascú reacciona d'una manera diferent davant la mort. Quan al Dr. Carles Ramon li van comunicar que l'últim tumor era irreversible va decidir quedar-se en una casa oberta, sempre envoltat de la seva dona, fills i nets, però també d'infinitat d'amics i família que una vegada i una altra passàvem a veure'l. Això sí, amb la bandera de Premià de Dalt onejant a la terrassa.

A mi m'agradava arribar a última hora de la tarda, quan les visites ja se n'havien anat, asseure'm al seu costat agafats de la mà, mentre amb la Mercedes ens preníem un vinet i assaboríem els deliciosos bunyols de Can Puig d'Arenys de Munt. Et trobarem tant a faltar, Carles.

Esther Giménez-Salinas és directora de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa, Facultat Pere Tarrés - URL
stats