Expliquen al Tot es mou, de l’Helena Garcia Melero, que els DJ tindran dret a ser considerats “artistes” i podran, doncs, tenir algun dret laboral, que no en tenien. Molts d’ells cobren pocs diners, uns 150 euros, per sessions que sovint són llargues com una marató. Hi ha qui pensa, esclar, i això deien al programa, que el DJ és el que “entretén els borratxos”. Com a tot arreu hi ha mediàtics i hi ha pencaires i es tendeix, doncs, a pensar, com a la faula de la cigala i la formiga, que el que canta després no tindrà pa.
Fa mil anys, quan els DJ es deien pinchadiscos, perquè el que hi havia eren vinils i tocadiscos, calia, per posar un disc, netejar-lo. A la cabina hi havia dos plats i el DJ primigeni feia scratching, aquell soroll mig de cafetera, mig de ser sota l’aigua. Anàvem per darrere a veure’l –sempre era guapo, el DJ– i li suplicàvem alguna cançó. Llavors era car sentir una cançó. No hi havia Spotify. A la ràdio, quan sonava la que t’agradava, la gravaves en casset. La cançó Last night the DJ saved my life, que tots cantàvem com “las maravillas de my life”, va ser la que ens va fer entendre el nou nom. Ja no era un punxadiscos. Enrere quedava l’anunci de Trina en què el noi poc popular de la festa cantava “Siempre poniendo discos, nadie conmigo quiere bailar” i el cor li contestava “Toma un poco de Trina y tu vida cambiará”.
D’aquell pobre noi sense sort als DJ famosíssims d’avui hi ha un abisme. Per la felicitat, per l’alegria, pel joc que m’han regalat sempre els DJ (els que es veuen i els que no, els de les discoteques i els de les festes, els famosos i els anònims) celebro que tinguin conveni. Vull seguir ballant.
