1. Una parella esmorza, cada dia, a la mateixa cafeteria. Agafen el diari que hi ha al taulell i s'asseuen normalment a la mateixa taula. Al nostre local encara tenen l’hàbit de comprar diaris per a la clientela. Al bar tenen, ras i curt, un variat de capçaleres per satisfer totes les ideologies. La parella –cabells blancs, roba bona, colònia cara– ronda la vuitantena, i calculo que fa més de cinquanta anys que es van casar. Fa molts mesos que els observo i el ritual, precisament per la insistència, posa la pell de gallina. S’asseuen de costat, colze amb colze, i just al mig hi col·loquen el diari, estratègicament, d’una forma gairebé mil·limetrada, de la manera que paren taula al Palau de Buckingham. El més bonic de tot és que llegeixen junts el diari i el van comentant, notícia rere notícia. A vegades ell estira el fil, a vegades és ella qui vol aprofundir en un fet determinat. En qualsevol moment, un titular els estimula una pregunta i aleshores s’endinsen una estona en les bardisses d’aquell tema. No tenen mai pressa. Quan no gira pàgina l’un, la gira l’altra, i de tant en tant mossegada al croissant, cadascú al seu. No discuteixen, no s’indignen, no s’esveren. Parlen amb un fil de veu, sense molestar ningú. Tampoc no existeix al planeta ningú més que ells dos, en aquell moment. Els passa el món pel davant, s’informen alhora, comparteixen el moment sagrat del dia i, quan arriben a la contraportada, últim glop del cafè amb llet, bon dia tingui i fins l’endemà. M’agrada veure com passen els ulls per damunt de guerres, de genocidis, de misèries polítiques, d’opes hostils, de penals a favor del Madrid i de corrupcions de tota mena, i ho assimilen tot amb una tranquil·litat d’esperit i una tendresa compartida que fan una certa enveja. Per l’amor, per la companyia i, desenganyem-nos, per veure que el periodisme encara té hores importants en una civilització atrafegada, per les presses, per les bestieses i pels impactes immediats. Veient-los, penso que no està tot perdut. I ja tinc ganes que sigui dimarts per tornar-los a contemplar.
2. Quan era petit i anava en cotxe, tenia el costum de comptar els cementiris que veia. Tenia la família una mica cuita amb el meu inventari macabre, cada vegada que sortíem a l’estranger. A partir del moment que ets tu qui està al volant, t’has de concentrar en altres coses. Però aquest tic de comptar coses, que potser ha esdevingut un TOC no diagnosticat, m’ha quedat. Ara, per l’autopista, compto les furgonetes negres amb el logotip del somriure, que porten mercaderies petites des d’un magatzem fins a la porta de casa en menys de quaranta-vuit hores. A la comunitat on vivim, no hi ha dia que no hagi d’obrir la porta a un repartidor que va a casa d’algú que en aquell moment no hi és. L’allau de paquets que reben els nostres veïns, al cap de l’any, és pràcticament incomptable. La compra digital creix, exponencialment, mentre els locals dels centres de les localitats van tancant, per jubilació o per desesperació. A les capitals de comarca, en carrers que havien tingut molta vida, es traspassen negocis que mai més no arrendarà ningú. I si el comerç local les passa magres i abaixa la persiana, els carrers queden deserts i les poblacions perden vida. Els grans centres comercials van ser una atzagaiada per als botiguers de tota la vida. La compra en línia –massiva i còmoda– és la segona estocada per als comerciants que et parlen i et miren els ulls. En els últims dies, però, he conegut ja tres famílies que han pres la decisió de no comprar res per internet i dedicar el seu temps a tornar al mercat, a la llibreria de barri i a la sabateria de proximitat. No està tot perdut. Som, però, en la generació decisiva per plantar cara o per rendir-nos a la deshumanització absoluta.
