La patologia interna de la Xina
Al mercat xinès es poden trobar cotxes elèctrics per 10.000 €. Un model equivalent nord-americà en costa 30.000. La Xina domina el 80% del mercat de l'energia solar i, només el 2024, va instal·lar 277 gigawatts de capacitat solar, més de cinc vegades els instal·lats durant el mateix període als Estats Units. En bona part, l'expansió xinesa es dona com a conseqüència del seu model estatal d'economia planificada. Fa anys, la Xina es va concentrar en la producció de carbó, ciment, acer i altres matèries primeres. Avui, són els productes de consum i la tecnologia avançada.
El mercat intern xinès es caracteritza per la seva estabilitat. Així, els episodis d'excés de producció —quan tenen lloc— acaben orientant-se inevitablement cap a l’exportació, en un desplaçament que perjudica tant l’economia mundial com la mateixa economia xinesa. Després que hi hagi pics de producció en sectors concrets, l’estat xinès pot —i ho ha fet en reiterades ocasions— decidir eliminar sobtadament els incentius a la producció per tal de “normalitzar” el mercat. Va passar amb l’energia solar i està passant amb els vehicles elèctrics.
Els funcionaris del Partit Comunista tenen una prioritat per sobre de qualsevol altra: créixer i crear ocupació. L’incentiu central, doncs, no és la rendibilitat de les empreses, sinó el seu creixement, que explica bona part de les oscil·lacions en la producció. Quan l'excés de producció provoca una reducció dels preus, la inversió en R+D de les empreses es veu perjudicada i els salaris es veuen reduïts. A més, són les empreses privades, més que no pas les públiques, les que generen més volum de producció i, per tant, són les que més han d'assumir la correcció dels desequilibris.
El model xinès prioritza el volum de la producció per damunt de la qualitat, un biaix que es veu reforçat per l’arquitectura institucional. Com als EUA i la Unió Europea, a la Xina es paga l'IVA allà on es genera l'activitat, i no allà on es consumeix el producte. El sistema fiscal afavoreix la concentració de l’activitat industrial en determinades zones i sectors, com ara els vehicles elèctrics, les bateries o els panells solars. Tot i que els ingressos fiscals es reparteixen aproximadament al 50% entre el govern central i els governs regionals, els incentius locals continuen premiant la producció per damunt de la rendibilitat.
El sòl, propietat de l’estat, ha estat utilitzat com a instrument per atreure inversions industrials. Aquesta política va contribuir a la creació d’una bombolla immobiliària que, en esclatar, va reduir els ingressos per la venda de sòl, que van passar d’uns 1,3 bilions de dòlars el 2021 a uns 670.000 milions el 2024.
El sistema bancari xinès, fortament regulat, completa aquest esquema. Els bancs afavoreixen el crèdit a empreses amb marges baixos i baix risc, i no incentiven especialment la innovació. En aquest context, la inversió estrangera directa ha caigut de manera notable: dels aproximadament 67.000 milions de dòlars el 2021 als 19.000 milions el 2023, amb una absència creixent d’inversors en els grans projectes.
La càrrega fiscal sobre les empreses de mida mitjana, que pot arribar al 59% en termes efectius —enfront del 37% als Estats Units—, reforça encara més una economia més regida pel volum que no pas pels beneficis, amb conseqüències visibles sobre l'estabilitat econòmica. Per exemple, en el sector de l’automòbil, aquesta dinàmica s’ha traduït en una successió de rebaixes de preus per mantenir les vendes: 95 models el 2022, 148 el 2023 i 227 el 2024.
Els governs locals tendeixen a sostenir companyies amb una baixa rendibilitat perquè generen ingressos fiscals. En una economia altament estatalitzada i amb una alta pressió fiscal, la competència acaba sent més dura que en un mercat lliure, ja que els agents econòmics tenen graus de llibertat menors.
El Partit Comunista xinès té un principi que presideix els plans quinquennals: “Inverteix aviat, inverteix en petit, inverteix a llarg termini, inverteix en tecnologia”. El principi és útil, però no compta amb el suport del sistema financer. Només prop del 30% del capital prové de mercats no bancaris, la meitat que als EUA i un problema també present a Europa. Hi ha poc capital disponible en bons, préstecs convertibles en accions o capital risc, i això és una pèrdua específica, més encara quan el capital provinent de l’estalvi domèstic és un enorme 43% del PIB, molt més que a Europa.
A això s’hi afegeix una protecció encara escassa de la propietat intel·lectual, que no garanteix prou uns retorns econòmics prou clars per a l’originalitat.
Els mecanismes essencialment lligats al desenvolupament tecnològic funcionen a la Xina, però la rigidesa del capital i la recurrència de pics de sobrecapacitat —conseqüència d’una planificació errònia— constitueixen una patologia interna que produeix periòdicament efectes negatius. La transició del volum cap a la qualitat, de la dimensió cap a la innovació i de la inversió cap al benefici és tan necessària com difícil en una economia estatalitzada.
Acaba de morir el gran arquitecte Frank Gehry, creador del Museu Guggenheim de Bilbao. Antinòmia de Frank Lloyd Wright, mestre de l’equilibri i la proporció, el gran repte de Gehry —que va gestionar de manera genial— va ser treballar amb un espai en absoluta carència de simetria. A l’economia xinesa li cal, potser, un Gehry.
