Aquesta setmana han aparegut nous anuncis de pobles sencers en venda per cinc-cents mil euros. Ho confesso: soc dels que dedica temps a mirar aquests anuncis, mogut per una mena de fascinació, de somni i d’estupor alhora. “Venem el pis i marxem cap allà?”, acostumo a dir a la família, sabent que plantejo un impossible.
Un economista es pregunta: com pot ser que un poble sencer valgui el mateix que el meu vuitè pis de l’Eixample barceloní? Un poble real. Sis o vuit cases, algunes en ruïnes, d’altres a mig rehabilitar, carrers, una plaça… De vegades sense electricitat; d’altres, a mig instal·lar. Camps, hectàrees, camins, silenci. Tot per menys del que costa un vuitè pis interior, sense ascensor, amb vista a un celobert on mai no toca el sol.
L’explicació fàcil és la de sempre: oferta i demanda. On hi ha gent, hi ha preus. On no n’hi ha, no. Però aquesta explicació es queda curta. Perquè el que es valora en un pis en una gran ciutat no és només l’immoble. És l’entorn habitable i ple de serveis: escoles, hospitals… L’accés a la feina, als serveis, a la xarxa d’intercanvis. Les ciutats són densitats d’intercanvi. Persones que ofereixen serveis, que consumeixen els dels altres, que creen oportunitats creuades.
En el fons, el que es compra a la ciutat no són metres quadrats, sinó possibilitats. Un poble buit és econòmicament inert. No genera intercanvi, no genera renda, no genera expectatives. No té activitat. D’aquí el seu preu.
Aquí és on convé rescatar una idea vella, gairebé oblidada: la del falansteri. Aquells projectes del segle XIX que imaginaven comunitats autosuficients, amb producció, serveis interns i una lògica cooperativa. Molts van fracassar, d’altres van sobreviure, però tots partien d’una intuïció correcta: una economia no neix d’un individu, sinó d’un grup organitzat.
Un poble pot ser una economia tancada al seu inici: unes famílies que intercanvien serveis bàsics, que produeixen alguna cosa, que generen un petit PIB local. I, de seguida, obrir-se a l’exterior. Exportar allò que sap fer. Atraure visitants, clients, activitat. Així van néixer, de fet, gairebé totes les ciutats abans de ser ciutats.
Els pobles buits no necessiten grans projectes. Necessiten gent disposada a construir comunitat econòmica allà on avui no n’hi ha. Aquests anuncis no són només per a un inversor particular que aixecarà un negoci de turisme rural amb camp de golf. Són oportunitats per a grups d’aventurers.
Valents disposats a crear noves densitats d’intercanvi fora dels llocs de sempre. És difícil, però no impossible. Si més no, econòmicament. Una altra cosa ben diferent és estar disposat a fer un esforç d’aquesta magnitud. D’aquí aquests preus.
