Llegim a l'ARA un article, del tot sorprenent, de The Economist que porta per títol “Per què cada cop més les famílies prefereixen tenir nenes que nens?”. Caram, tu. I explica casos de parelles que ploren quan els diuen que és “un nen” i que les xarxes van plenes d’una patologia (no és nova, però se li ha posat nom) que es diu “decepció pel gènere” i mostren "la tristesa de no tenir una nena petita”. Anava a dir que mereixem l’extinció però no cal. La tenim a tocar.
Com que pel que sembla i per primer cop en la història es “prefereixen” les nenes (en èpoques i civilitzacions en què es preferien els nens era per qüestions econòmiques), ho expliquem sense gaire escàndol i de forma banal. Si fossin els nens els preferits com fins ara diríem que és sexisme. L’article no mostra escàndol; constata, només.
¿És apte, està bé del cap un pare o una mare que plora perquè resulta que tindrà un nen i no una nena? ¿És apte, està bé del cap un pare o una mare que plora perquè resulta que tindrà un nen i no una nena i ho penja a Instagram? Com l’educarà? Com el vestirà? Què dirà a la reunió de l’escola? Què li dirà quan sigui gran i vegi el vídeo? Entenc que als pares adoptius se’ls faci un examen d’aptitud i se’ls revisi la casa, per demostrar que seran capaços de cuidar un nadó, però diria que als biològics se'ns hauria de fer passar pel mateix. Aconsellaria a tots aquests pares tarats que en lloc de tenir fills tinguessin mascotes, però me’n guardaré com de cremar-me. Ja els estic veient. Són dels que li pintarien les ungles al gos, el vestirien de marca i li posarien llacets al pèl.
