Que algunes persones siguin riques no és dolent, especialment si la seva fortuna s'ha aconseguit amb esforç, lícitament o encara que s'hagi heretat. Cap d'aquestes circumstàncies és un delicte o un tema que hagi de provocar rebuig. Que unes persones tinguin bastant o molt més que unes altres no és essencialment negatiu. La qüestió és que hi hagi uns mínims que garanteixin una vida digna a tothom qui forma part de la societat, que funcioni el que es coneix com l'ascensor social.
Els darrers anys, impulsat pel creixement econòmic, el nivell global de pobresa s'ha anat reduint, la qual cosa és una bona notícia. Però aquesta tendència, impulsada per iniciatives com la dels objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides (ONU), es va trencar amb la crisi que va esclatar amb la covid. En alguns països no s'ha tornat a recuperar l'embranzida necessària per tornar-la a reduir i, si fos possible, erradicar-la.
La realitat que vivim ens fa ser pessimistes. Les imatges de persones que arriben amb pasteres a les costes de les Canàries, i ara també de les Balears, ens fan veure que hi ha encara molt camí per recórrer. I, especialment, quan s'estan imposant ideologies extremistes i xenòfobes que venen solucions senzilles a problemes complexos com la immigració. Els discursos que la criminalitzen tampoc ajuden a resoldre la qüestió i, en canvi, contribueixen molt a la polarització. Es legitimen els missatges contra el diferent, i es pot generar també un clima d'odi basat en el discurs segons el qual a la societat hi ha una elit de guanyadors (pocs) i de perdedors (molts).
Els poders públics són els que han de garantir l'existència d'un terreny de joc el més igualitari possible, facilitar amb la seva actuació la igualtat d'oportunitats. En tot cas, més que amoïnar-nos pel fet que hi ha individus que tenen grans fortunes, hauríem de patir especialment pel fet que n'hi ha molts altres –sempre són més– que tenen molt menys. La qüestió hauria de ser garantir la igualtat d'oportunitats, que tots els jugadors surtin al terreny de joc amb regles similars, amb el mínim d'ajuts arbitrals. Sempre hi haurà persones que tindran més avantatges que unes altres, sigui per circumstàncies socials, familiars o econòmiques, però s'ha d'aconseguir que els que no en tenen tinguin també la seva oportunitat.
Malgrat el corrent de reducció de la pobresa que s'havia imposat en els darrers anys, tot i el parèntesi que va imposar la crisi de la covid, l'element més preocupant és l'augment de la desigualtat, i més que entre països, l'ampliació de la franja entre els que més tenen i els que menys tenen dins d'un mateix territori. Aquestes diferències són les que s'han d'evitar especialment perquè, a curt o mitjà termini, són els primers elements que contribueixen al triomf dels populismes i lideratges com el de Donald Trump als EUA, així com les idees més extremistes. La qüestió no és que deixi d'haver-hi rics sinó que no hi hagi pobres, o que l'estàndard mínim per viure sigui prou elevat perquè ningú sigui pobre.
