Publicitat
Publicitat

Les raons d’Antígona

Passen els segles però el plet d’Antígona no mor mai. Més encara, veient com es tracta els refugiats, per exemple, em sembla més vigent que quan es va representar per primera vegada a Grècia, fa uns 2.500 anys. Recordeu la història: el seu germà és acusat de traïció a la pàtria i assassinat, i segons la llei no se li pot donar sepultura. Antígona decideix fer-ho, i és condemnada a mort. Però els déus es posen al costat d’ella, mostrant que per damunt de les lleis dels homes n’hi ha una de més alta, que és la llei de la sang i el vincle humà, la de la compassió i de la vida. I que quan se la vol sotmetre a les lleis de la ciutat, les coses poden acabar molt malament.

El mite es pot llegir de moltes maneres, però una de les més freqüents és la que el veu com l’oposició entre la mentalitat genèrica dels homes i la de les dones. Una diferència que sovint ha estat interpretada com si, d’una banda, predominés la raó, la racionalitat, l’enteniment, per dir-ho amb una paraula molt nostra, i, de l’altra, l’emoció, els sentiments, i, per tant, la irracionalitat, que correspondria, esclar, al punt de vista de les dones. La diferència que hi ha entre la fredor de la llei i l’impuls de la compassió.

En tots aquests anys de progrés del feminisme, d’esforços per aconseguir que hi hagi més dones en la política institucional, m’he formulat sovint la mateixa pregunta: ¿serem capaces les dones de fer una altra política quan aconseguim quotes importants de poder? La meva aposta era que sí: si som educades per a tasques de cura, de manteniment de la vida, de posar-nos al servei dels altres, aportarem aquest punt de vista a la política. No tot el feminisme ho veu així; hi ha qui pensa que no es pot demanar a un grup que ha estat oprimit que, a més d’alliberar-se, millori la situació comuna. Eren, doncs, unes hipòtesis pendents de comprovació, perquè només amb un gruix prou important de dones al poder es pot esperar un canvi visible.

Passava, però, el temps i Antígona no apareixia. Ben al contrari: les Thatcher, les Aguirre, les Barberá i tantes altres tendien a mostrar-nos que no només les dones adoptaven les formes del poder masculí sinó que fins i tot podien superar-les en arrogància i duresa. Les coses, però, han començat a canviar: la nova onada de dones que ocupen alcaldies importants dóna un altre balanç, empra un altre llenguatge, té uns altres objectius. Llegir el discurs d’Ada Colau a la Conferència Mundial de les Nacions Unides sobre habitatge i desenvolupament urbà que es va celebrar fa un parell de setmanes a Quito em va omplir d’alegria: cal feminitzar la política, va dir, i això significa “cooperar i no competir”, una norma fonamental si volem sortir de l’atzucac actual, del creixement de les desigualtats, de les amenaces constants. Ho hauríem d’escriure a la porta de totes les escoles per contrarestar la febre competidora a què estan sotmeses les generacions joves, conduïdes a un individualisme exacerbat que porta a l’exaltació de la violència.

I cooperar per a què? Doncs per viure millor, i defensar la gent més vulnerable, les criatures, la gent gran, les dones. Tota aquesta gent que no té cabuda en les lleis de la ciutat, que la ciutat sol ignorar, triturar, ferir. Llegint sobre la lluita d’Anne Hidalgo per netejar l’aire de París, per fer-ne una ciutat més saludable i amable, veient Ada Colau desesperada reclamant que no s’expulsi de casa seva les famílies amb criatures, pensava com són de diferents les raons d’Antígona, com és d’important la defensa de la vida com a raó primera de tota acció política, i com les lleis dels homes hi han d’estar subordinades perquè no poden ser superiors a la preservació de la vida, a la força de l’empatia i la compassió, allò que ens porta a compatir, patir amb els altres i pels altres, i a compartir. Uns valors que, tal com van les coses, molts titllaran d’antiquats, que ara predomina allò de “sense complexos”, és a dir, “joc ras i puntada al cap”, segons la dita tradicional catalana.

No és un atzar que moltes grans ciutats europees estiguin ara regides per dones. Algunes ens decebran, potser; però moltes mostraran que hi ha una altra manera de fer les coses, que el poder polític ha de servir no solament per promoure sinó per aconseguir la igualtat, i que els més vulnerables són els que més cal ajudar, justament perquè deixin de ser-ho. Les dones arriben al poder en un moment molt difícil; però compten amb reserves d’anys de cultura de dones no formulada però practicada cada dia, i aquesta és una bona base per saber què és el més necessari i què cal fer per regir una ciutat.

Sé perfectament que costarà molt imposar la raó d’Antígona; que molts s’escandalitzaran, i la tractaran d’irracional, d’il·luminada, de destructora de l’ordre ciutadà; i que faran tot el possible per enfonsar-la. Per exemple: ¿que les elèctriques assumeixin el cost de qui no pot pagar la llum? Ni pensar-hi, encara que facin beneficis milionaris. Se’ls han de tornar els diners, i amb escreix, perquè quedi clar. I, a més, ho pagarà tothom! Que si no s’accepta la llei dels homes s’entra en el caos, i tothom hi perd, perquè aprenguem la lliçó.

Hem arribat al punt en què els drets del capital estan per damunt dels de la vida, i això, com en la vella tragèdia, porta al desastre. Cal donar suport a les raons de les dones, comptar amb moltes Antígones sense por que facin sentir la seva veu, la d’una altra racionalitat oposada a la dels que creuen que l’única llei vàlida és la del més fort.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT