L’anunci de Ryanair que reduirà dràsticament operacions en diversos aeroports espanyols torna a posar el focus en com funciona realment el model de les companyies de baix cost. La notícia no sorprèn: cada vegada que pugen les taxes aeroportuàries, la companyia amenaça amb retirar rutes. I aquesta vegada, amb un augment a l’horitzó, sembla que va de debò.
Cal aclarir una cosa essencial: low cost no vol dir low price. El que busquen aquestes companyies no és regalar bitllets, sinó mantenir uns costos extremadament baixos. Aquesta és la seva raó de ser. Gràcies a aquesta disciplina fèrria, Ryanair s’ha convertit en la principal companyia aèria europea en passatgers: el 2024 va transportar gairebé 200 milions de viatgers.
Ara bé, el marge que obté per cadascun és mínim. Els beneficis nets ronden els 8 euros per bitllet, una xifra sorprenentment baixa si tenim en compte la magnitud del negoci. Ryanair guanya poc! Ara bé, multiplicats per 200 milions de passatgers, donen uns 1.600 milions d’euros, que venen a ser els beneficis reportats per la companyia. Ryanair guanya molt!
La clau, per tant, és l’economia d’escala: amb centenars de milers de vols a l’any, aquests pocs euros multiplicats per milions de passatgers generen un benefici enorme. Però està clar que si et despistes una mica amb alguna política o norma, el negoci se’n va en orris.
Aquesta fragilitat explica per què un augment aparentment petit en les taxes aeroportuàries (1 o 2 euros per viatger) pot traduir-se en una reducció de fins al 20% del benefici. D’aquí les tensions constants amb Aena i les administracions locals: si pugen els costos, Ryanair respon retallant operacions en aeroports regionals.
Però el més cridaner d’aquest model és que prop d’un 40% dels ingressos no provenen del bitllet, sinó dels extres: facturació de maletes, tria de seient, prioritat d’embarcament, consums a bord.
Sense ells, els preus actuals serien inviables, i l’empresa, insostenible. Dit d’una altra manera: el bitllet barat és només la porta d’entrada a una estructura d’ingressos paral·lela que acaba sostenint tot el negoci.
És com un parc d’atraccions on l’entrada està tirada de preu, però dins pagues per les millors atraccions, cada refresc en costa com tres, la foto de record té preu de fotògraf famós i entrar al lavabo costa 50 cèntims. Doncs bé, el CEO de Ryanair, Michael O’Leary, va arribar a proposar, amb més o menys ironia, cobrar per utilitzar el lavabo en ple vol.
En resum, entenc que se’n vagin d’Espanya. Però continuo sense entendre que un negoci així tingui sentit per a la societat.
