La realitat es repeteix fins a l’avorriment i aquest avorriment pot ser dissuasiu quan del que es tracta és d’escriure sobre el que no va, el que és injust, el que és discriminatori. Per això ens cal, mal que em pesi, fer-nos pesades.
Porto setmanes pensant en quin tema seria el primer de la meva tornada a aquesta pàgina i després de donar-hi moltes voltes he decidit que escriuré sobre elles, les dones que he vist a la platja, encara que ja ho he fet tantes vegades que potser el lector arrufarà el nas i passarà a una altra cosa. La realitat és més persistent que les paraules que jo pugui fer servir per assenyalar el que em sembla una aberració. Però assumeixo el risc de fer-me pesada perquè entenc que aquesta parcel·la privilegiada que puc cultivar cada setmana encara pot fer servei. Per això vull tornar a escriure sobre les nenes, les noies, dones joves i més grans que trobo cada estiu a la vora de la mar i que em trenquen el cor i la situació de les quals em provoca una indignació que no només no s’apaivaga amb els anys sinó que emergeix cada cop amb més ràbia. Sovint s’amaguen en racons allunyats on no les vegin, com aquelles platges que hi havia abans reservades per als homes o per a les dones. I com que no n’hi ha prou amb aquest recer, aquesta segregació de gènere (ells no s’amaguen mai) es tapen de dalt a baix en plena onada de calor. Ja ens agradaria que fos per prevenir els efectes nocius de la radiació solar, però si aquestes dones es banyen vestides amb capes de fibres sintètiques que deuen fer una calor horrorosa no és per salut sinó per un designi patriarcal. La negror de la seva indumentària, escandalosa entre cossos en biquini i banyador, al costat de senyores grans que fan topless, crida un missatge que tots podem sentir i entendre encara que no coneguem la llengua concreta en què es va fixar: que les dones, pel simple fer de ser-ho, no podem anar pel món sense tapar-nos, que en els nostres cossos hi ha inscrita una vergonya, una tara primigènia que ha de ser ocultada. És ofensiva i un insult, la nostra nuesa, encara que sigui parcial. I ho és perquè denota una voluntat d’exhibició destinada a excitar el mascle. Encara que siguem nenes, encara que no hi hàgim pensat ni un moment, en els homes, quan ens capbussem en l’aigua salada. Ells, en calça curta i el pit descobert, les acompanyen a vegades, a les seves homòlogues cobertes per aquesta mena de preservatiu gegant i opac anomenat burquini, aquest engendrament més espantós que la cotilla fruit de l’aliança entre capitalisme i fonamentalisme (les meves tietes, al mar, s’hi banyaven amb el viso que duien sota les kandures).
No, no deixaré que la repetició d’aquesta realitat, cada cop més estesa, també entre les subsaharianes que havien escapat del control tèxtil dels fanàtics, em deixi muda davant del que és una obscena i flagrant discriminació masclista. Encara que siguin quatre mores, quatre immigrants que no ocupen l’agenda política de ningú (excepte de les feministes “de tota la vida”). No deixaré d’escriure sobre la taca del fonamentalisme que es va estenent per tot arreu i va atrapant-les en la xarxa de la renúncia a la llibertat, presentada ara com a elecció personal. No aturaré el teclat encara que la Sílvia Orriols s’apropiï de les denúncies que fem les feministes per legitimar el seu odi identitari i xenòfob. A mi m’és igual la Catalunya pura amb què somnia la de Ripoll, jo la que vull és mestissa, barrejada, respectuosa amb els drets humans i bel·ligerant amb les injustícies i les discriminacions. En la Catalunya que vull les nenes gaudeixen de l’aigua fresca sense presons i les dones que duen biquini o banyador no són considerades indecents ni males musulmanes.
