Trump, Bukele, Milei i altres gestors del desastre
Escenificacions. Donald Trump és, un altre cop, l’estrella de l’espectacle. Imparable a les primàries republicanes, torna a imposar els temes i el to de la campanya, als seus i a la Casa Blanca, incapaç de vendre els bons resultats econòmics i obligada a parlar d’immigració. Trump continua sent referent i inspiració d’una dreta radical mobilitzada al continent americà de nord a sud. Només calia veure el pelegrinatge a la convenció conservadora que es va celebrar, el cap de setmana passat, prop de Washington. Una conferència política que el presentador Jimmy Kimmel descrivia, al seu late night, com "un qui és qui dels qui no acceptaran els resultats de les eleccions". És la trobada més destacada del calendari polític conservador, i ja fa temps que s'ha transformat en un escenari privilegiat per a Trump. L’escenificació més clara del seu control sobre el Partit Republicà.
Figures destacades de la dreta radical transatlàntica hi han desfilat per mostrar el seu acatament i admiració. Una abraçada efusiva amb Javier Milei; fotografies amb Santiago Abascal i Nigel Farage. I crits d’I love you per al president salvadoreny, Nayib Bukele, quan va sortir a l’escenari.
Els republicans sempre han estat més hàbils fixant el marc de la discussió política pública als Estats Units. Però l’ona expansiva del trumpisme va més enllà. De l’agenda política a la manipulació retòrica. És per això que un expresident acusat de suborn i d’atiar una insurrecció contra el traspàs democràtic del poder, com Donald Trump, es presentava a la convenció com un “orgullós dissident polític” víctima de “judicis estalinistes”, després de dies de comparar-se amb Aleksei Navalni. O l’anarcocapitalista Javier Milei, president d’una Argentina empobrida, hi clamava contra “els cants de sirena de la justícia social”.
Crisis. Són els representants electes de les pors d’un continent. Gestors del desastre. Hi ha una crisi d’inseguretat que és real. Palpable a les xifres oficials i als carrers. Les 8 ciutats més violentes del món són a l’Amèrica Llatina. Tràfic de persones, narcotràfic, tràfic de recursos minerals i d’armes, d’explosius per a la mineria il·legal... El crim organitzat és transnacional i ja s’infiltra en països fins fa poc aliens a aquests nivells de violència, com l’Argentina o Costa Rica.
El recurs a les polítiques de mà dura s’imposa. Es calcula que unes 75.000 persones han estat detingudes a El Salvador en virtut de les mesures d'emergència imposades per un Nayib Bukele que acaba de revalidar mandat. Amnistia Internacional ha criticat la "substitució gradual de la violència de les bandes per la violència d'estat" en aquest país, i diversos grups de drets humans han denunciat que milers de persones han estat empresonades arbitràriament durant la campanya de Bukele contra les bandes.
Fracassos. Populisme punitiu i discursos de llei i ordre, però que no han aconseguit aturar la sagnia de la violència allà on l’estat havia fallat. És per això que creix la indiferència a l’Amèrica Llatina respecte al règim polític que governa, i tot just un de cada tres llatinoamericans es declaren satisfets amb la democràcia.
El capital il·lícit ha penetrat, alhora, les economies i les institucions d’uns estats que ja eren febles i, ara, encara més. La debilitat de les elits queda ben retratada amb les xifres que recollia l’últim latinobarómetro: 21 presidents condemnats per corrupció els últims anys; 20 presidents que no van finalitzar el seu mandat; un terç dels presidents elegits, des que va començar l’anomenada “tercera onada” de democratització, a mitjans dels 80 del segle passat, han transgredit les regles per poder-se tornar a presentar. Els personalismes s’han menjat els partits polítics.
“Al Perú no hi ha partits polítics, només hi ha grups d’interessos”, em va dir fa temps un enginyer d’una empresa d’hidrocarburs al nord de Lima. Un país on el 94% de les persones involucrades en algun dels grans casos de corrupció denunciats en tots aquests anys estan connectades.
El que es reclamen són solucions. I la temptació d’aferrar-se al carisma provocador i les promeses de trencament amb l’oficialitat que els ha fallat és massa gran.
