Cada inici de curs acadèmic és un bon moment per renovar compromisos i per mirar cap endavant amb ambició. Enguany, més que mai, és una oportunitat per reivindicar allò que fa del sistema universitari públic català un motor essencial de progrés: la seva heterogeneïtat.
Les universitats públiques de Catalunya no són peces intercanviables. Cadascuna, amb la seva mida, la seva història, la seva especialització, la seva intensitat en docència o en recerca, aporta una contribució singular que fa la diferència. Cadascuna és única en si mateixa i, alhora, totes juntes conformen un sistema plural, capaç de donar resposta a necessitats diverses i canviants de la nostra societat.
Aquesta heterogeneïtat és un valor afegit que hem de saber preservar i promoure. Fa més de vint anys que faig docència en l’àmbit de la biomedicina, i que investigo com els organismes vius s’adapten als canvis del seu entorn. Segurament per aquests motius acostumo a entendre la universitat com un sistema viu —un ecosistema— que, per avançar, ha de saber anticipar-se i respondre als reptes des de la fortalesa pròpia de cada centre.
El valor del nostre sistema públic, però, no rau només en la seva pluralitat. Som també un dels principals garants de l’equitat i de la cohesió social. En un moment en què les opcions privades creixen, sobretot en l’àmbit espanyol, les universitats públiques hem de continuar sent l’espai que obre les portes a qualsevol persona, amb independència de la seva procedència i dels seus recursos. Un sistema divers requereix uns estudiants igualment diversos, i això només és possible si mantenim i reforcem les polítiques d’accés, de beques salari, d’ajuts a l’habitatge i d’inclusió per captar el millor talent i oferir la millor formació i impulsar la millor recerca.
En aquest escenari, també hem de donar resposta a reptes estratègics de futur: la internacionalització, l’aposta per la transferència i la innovació i la implementació d’una oferta docent flexible, que tingui en compte l’actual revolució digital —propiciada per la irrupció de la intel·ligència artificial generativa— i que s’adapti als reptes i a les demandes socials. No es tracta de fer-ho totes les universitats de la mateixa manera, ni em pertoca a mi exposar l’estratègia de cadascuna, però sí la reflexió sobre la necessitat d’aprofitar la riquesa i la pluralitat de mirades i d’expertesa que tenim.
En el seu informe sobre competitivitat europea, Mario Draghi assenyalava que les universitats són “actors centrals en les fases inicials de la innovació, ja que generen recerca capdavantera i creen nous perfils professionals per al mercat de treball”. Aquesta capacitat de generar coneixement i de transformar-lo en benestar social i creixement econòmic és fonamental. La consellera de Recerca i Universitats, Núria Montserrat, va expressar fa uns mesos una idea similar en el Fòrum Europa Tribuna Catalunya. En aquella intervenció, la consellera va defensar l’aposta de Catalunya per un model de prosperitat compartida, fonamentat en el talent i la innovació, amb l’objectiu d’assolir un lideratge europeu i situar-nos entre les cinquanta regions més innovadores d’Europa l’any 2030.
Doncs bé, aquest horitzó només serà possible si reforcem el nostre sistema universitari públic i si sabem aprofitar la seva heterogeneïtat com a motor d’innovació i d’equilibri territorial. Per això, celebrem aquest inici de curs recordant que invertir en universitats públiques no és una despesa, sinó una aposta de futur. Apostar per la nostra heterogeneïtat és també, i principalment, apostar per una Catalunya més competitiva, més justa i més oberta al món.
