Junts per Catalunya ha assumit un risc notable tombant la proposta estrella de la vicepresidenta Yolanda Díaz, la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores setmanals. Els riscos són necessaris en moments de feblesa o indefinició, i és evident que el partit de Puigdemont es troba en la imperiosa urgència d’obtenir visibilitat i de marcar perfil propi. Sens dubte, ho ha aconseguit; el que està per veure és si el risc haurà pagat la pena. Cal recordar que, segons el darrer sondeig del CEO, el 70% dels votants de Junts estaven a favor de la reducció de jornada, en un moment en què la percepció dominant és que, si bé l’economia espanyola va raonablement bé, aquesta bonança no estén els seus efectes a la majoria de la població.
Cal recordar també que Junts, amb el seu vot, ha infligit al govern espanyol una derrota sonora en un moment de màxima feblesa de Pedro Sánchez, i ho ha fet votant al costat del PP i de Vox, la qual cosa a Catalunya sempre té un cost reputacional, almenys en l’àmbit de l’independentisme.
Segur que Junts ha tingut en compte aquesta reflexió, però li ha pesat més la necessitat de recuperar el suport de la petita i mitjana empresa, que durant dècades va ser fidel a CiU, i també l’afany de Puigdemont d’assumir el paper de valedor dels interessos patronals, que des del Procés ha exercit el PSC (situant-se clarament a la dreta del PSOE, tant en el seu programa com en el seu tarannà). Tot plegat, combinat amb el gir conservador del cos electoral català –i, més concretament, l’emergència de l’extrema dreta independentista– explica, en gran mesura, el capteniment de Junts. Sembla que el 2017 queda lluny, i que l’independentisme transversal ja no és suficient: tots els partits –Junts també– necessiten instal·lar-se en un cert nínxol ideològic com a campament base.
Hi ha, però, raons d’ordre tàctic en aquest vot negatiu. La indolència del PSOE en el debat demostra que el suport (o no) de Junts als pressupostos del 2026 està ja sobre la taula. El PSOE s’ha guardat prou de fer pinya amb una vicepresidenta que porta plom a les ales, i en la discreta intervenció del seu portaveu parlamentari totes les crítiques es van dirigir al PP i Vox. Van ser la mateixa Yolanda Díaz i Gabriel Rufián els que van carregar contra Junts, mentre Míriam Nogueras parlava de no confondre grans empresaris amb perruqueres i autònoms, i dibuixava una Catalunya menestral, de caseta i hortet, tan extemporània com la “lluita de classes” que va evocar la vicepresidenta en la seva encesa rèplica.
No hem d’oblidar, parlant de l’agenda política de Junts, que la marca catalana de Sumar, és a dir els Comuns, també acusaran el cop, i són el principal suport de Salvador Illa. Junts ha vist l’oportunitat d’atonyinar un enemic polític pel qual guarda un gran ressentiment des que Ada Colau (juntament amb el PP) va regalar l’alcaldia de Barcelona als socialistes mentre el candidat guanyador, Xavier Trias, exclamava el seu cèlebre “que us bombin a tots”.
Tot això, però, ateny als partits. El resultat concret és que la reducció de la jornada laboral haurà d’esperar, tot i que als països més pròspers d’Europa comença a ser una realitat sense necessitat de cap llei. Ens hauria d’amoïnar la satisfacció de Foment del Treball per haver aconseguit fer tombar una mesura que, ben negociada, graduada i complementada, hauria produït un benefici objectiu per a milers de treballadors, i hauria pogut afavorir que el teixit empresarial s’espavilés en el camí de l’optimització de recursos i de la productivitat.
