Viure en una dictadura

Tots aquests que troben bé viure en una dictadura no és que tinguin ganes de ser sotmesos, reprimits o castigats si no fan –o no són– el que toca. És que consideren que ells fan –i són– el que toca i que, per tant, en una dictadura ells serien, en tot cas, part dels repressors i no pas dels reprimits. És per això que els agrada la idea: no són idiotes. S’imaginen que s’espolsarien del damunt uns quants indesitjables.

Són els fills d'aquells que, fa uns quants anys, consideraven, entre els indesitjables, els gais i les lesbianes. Aquells, no cal dir-ho, trobaven “divertits” els transsexuals, sempre que es dediquessin a l’espectacle i a la prostitució, dues activitats que, sota control i lluny de les seves filles, els semblaven correctes. Els seus fills, avui, ja consideren els gais (les lesbianes, només si son tenistes) una part de la societat. Als seus partits polítics, tan amants de la recta via, n’hi ha, com a tot arreu, de gais i (algunes) lesbianes. I els fills, a diferència dels pares, amb això “són tolerants” (és una expressió que sempre m’ha semblat d’una suficiència superlativa). Vull dir que la vida posa les coses a lloc i un dia els fills dels fills “no es queixaran” dels catalans, els transsexuals o els comunistes. Hi ha coses, sobretot si són divertides, que no es poden prohibir (l’alcohol, l’homosexualitat, les llengües...), perquè hom, per molt que t’ho dicti qualsevol dictadoret, fa el que vol, d’amagat o a la llum del dia.

Tots els extrems, els esquerrans i els dretans, tenen coses ridícules, divertides, terribles i fins i tot lloables. El que tenen en comú tots ells és un sentit estricte de la moral. Davant d’això, una servidora només té un remei: l’individualisme més ferotge i l’humanisme més ferotge. Jo no vull manar, ni que em manin.