Convergència no mor mai

BarcelonaDe la implosió de l'antiga Convergència en van sortir tres sectors ben definits: el primer el formen els que podríem anomenar true convergents, que són els que es van negar a abandonar el PDECat i han acabat sent marginals; el segon sector va abraçar les tesis rupturistes de Carles Puigdemont i es va desempallegar de la motxilla convergent; i el tercer, segurament el més nombrós, va fer el pas cap a Junts però sense renunciar al seu ADN. Aquests són els que aquest divendres podrien haver quedat arrasats pel borrasisme, però han resistit a la seva trinxera amb un digníssim 42%.

Borràs ha guanyat, sí, però sap que no pot prescindir d'aquest grup i, per tant, ja ha començat a transaccionar-hi. D'entrada hi ha una cosa que no es tocarà, que és el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona, que ara mateix opera com a quarter d'hivern d'aquests postconvergents. I, en segon lloc, aquest sector ha aconseguit carta blanca per fer oposició de dretes al govern de Pere Aragonès, tal com es desprèn de les paraules de Jordi Turull. De fet, el ja exconseller d'Economia, Jaume Giró, aprofitava les seves últimes hores al càrrec per començar ja a fer oposició subratllant que ell deflactaria l'IRPF i apujaria el mínim exempt de l'impost de patrimoni. Segurament mai com avui Convergència ha estat tan a punt de quedar esborrada del mapa, però, com tots els espais que responen a una realitat sociològica del país i a una tradició política, ha sobreviscut. De fet, ja podem afirmar que, passi el que passi en el futur, Convergència no mor mai.

Durar, durar i durar

El pacte entre els dos sectors forjat amb els resultats de la consulta sobre la taula, però, es basa en la premissa que el govern Aragonès durarà poc i que aviat podran tornar a la Generalitat. Per tant, l'obsessió del president Aragonès serà, a partir d'ara, una mica a l'estil de Pedro Sánchez a Madrid: durar, durar i durar. Com més duri, més difícil serà per a Junts mantenir-se unit. A favor tindrà un govern cohesionat, i en contra, la dependència del PSC, que li pot fer perdre algunes votacions al Parlament però li facilitarà els pressupostos. Però al contrari que a Madrid, on Sánchez necessita majories al Congrés per desplegar la seva extensa agenda legislativa, a Catalunya l'acció de govern depèn menys del Parlament i més de cadascun dels consellers. La batalla, per tant, no ha acabat: tot just comença.