03/04/2022

Viure entre tristors i entusiasmes

3 min
Un jove en patins i escoltant música en una imatge d'arxiu

Barcelona“Va venir el virus i tot es va acabar. Com tothom, vaig quedar una mica desconcertada. De cop, tot tancat i tots tancats. Les primeres setmanes van tenir el seu interès. Per sort em podia xapar a l’habitació i no havia de sortir més que quan la mare em cridava per dinar plegats. Amb el mòbil o l’ordinador les amigues i els amics estaven a prop i sempre disponibles. De quantes coses de les quals no parlàvem mai vam poder parlar! De sèries me'n vaig fer un fart! Només patia perquè la Sara, una de les meves millors amigues, no té habitació per a ella sola i sempre vivia del wifi de la biblioteca. Ho va tenir molt xungo. No podia gastar així com així les dades i estava molt sola.

No va estar pas malament alliberar-se per un dies de l’institut. En alguns moments, fins i tot vaig descobrir que podia aprendre química de maneres més divertides que suportant el profe i el seu programa. Em vaig descobrir fent-me preguntes sobre el món i la vida que abans no em volia fer per no ratllar-me. En alguns moments em va sorprendre veure que la mare i el pare feien altres cares, tenien sentiments i preocupacions als quals no havia prestat mai atenció.

Però tot va durar massa. Al tercer cap de setmana volia fugir. Viure tot el dia obligadament amb el germà i els pares era viure sempre entre tempestes. Jo ja necessitava quedar, estar amb els amics, estar junts, sentir que la vida no era solitud. Sí, al final vam sortir, però tot era un embolic. Ara sí, ara no. Aquí sí, aquí no. No sé per què dimonis s’enfaden quan acabem, per milers, junts. Els grans no entenen res. És una necessitat! Podrien ser una mica més intel·ligents per intentar posar ordre, tot i que crec que la pandèmia els ha afectat molt més a ells que a nosaltres.   

Han passat els dies i ara, potser, el més important que m’ha quedat és una mena de cascada o garbuix d’emocions i sentiments. No tenia més remei que donar voltes a com em sentia, per què passava de la tristor a l’entusiasme o com definir tot allò que es movia dins meu. Sort que es va acabar el batxillerat i ara vaig a la uni i estic a Barcelona, vivint quatre noies en un pis d’estudiants i tenim bon rotllo. No som de la mateixa lluna i ens podem explicar, per torns, les preocupacions i les felicitats. Sé d’algunes amigues de l’insti que estan tocades. No van acabar de suportar tant d’estrès i no tenen qui les escolti.

Estic una mica emprenyada perquè ara no paren de dir que la pandèmia ens ha trastornat. Podrien deixar de posar-nos etiquetes? Alguna amiga està obsessionada amb el cos però no té cap altra forma de dir-li al món que no hi està d’acord. Han augmentat els suïcidis? De vegades a mi també em falten raons per viure.

Tampoc estaria de més que s’aclarissin sobre les drogues. Nosaltres el que hem de decidir és si la felicitat ve amb la cervesa, amb els porros o amb les pastilles, en un món en què tot és negoci [...]”.

Podria ser una història d’Instagram, però no ho és. Tan sols he fet l’exercici de fer la versió jove de les meves preocupacions adultes. Escoltar la versió dels joves dels malestars, pensant a mirar i acollir en lloc d’avançar problemes.

Psicòleg, educador i periodista