GELI. Un dels encerts tàctics de l'independentisme ha estat apropiar-se, amb més justícia o menys, de certs conceptes que el converteixen en una aposta irresistible per a molts catalans que mai no ho haurien sospitat. La independència, més enllà de la recepta clàssica, porta de sèrie un seguit de valors més transversals, com el respecte a la democràcia, la regeneració del sistema i fins i tot la defensa d'una certa dignitat col·lectiva. Per justificar la seva dissensió a la votació de dijous, Marina Geli va ser molt eloqüent: "Volia tornar a casa, mirar el meu fill a la cara i poder-li dir que no l'he traït". Parlava de Catalunya, d'estat propi? No. Parlava de dignitat. Que t'obliguin a votar no a la proposta de "demanar permís per fer una consulta legal" és una humiliació amb totes les lletres, si et consideres -com Marina Geli- una militant del catalanisme d'esquerres. Per damunt d'idees i projectes: la dignitat.
EL MARC. Els socialistes contemplen astorats com el relleu generacional ha canviat el marc mental. El nou paradigma, però, no és l'independentisme. És Catalunya -la Catalunya plural- com a comunitat cívica i política. Els fets ho demostren; tan li fa el que diguin les lleis. A un català d'avui li pots dir que la independència és dolenta, però no li pots dir que és impossible, o que no té dret a demanar-la. No li pots dir que el futur de Catalunya es ventilarà al Congrés de Diputats o al Tribunal Constitucional. Ja fa temps que el PSC se n'hauria d'haver adonat: va passar el 2010, amb la sentència de l'Estatut, i la reacció popular va ser immediata i massiva. Artur Mas va captar el missatge, ICV i Unió s'hi han anat resignant i amb ERC i la CUP formen una majoria amplíssima i heterogènia, que comparteix aquest nou marc mental, aquest àmbit català de decisió. Per aquesta majoria, la independència és una opció, però el que la uneix de veritat és, com va dir la premsa catalana en el seu cèlebre editorial, la dignitat de Catalunya. Si la defensa d'aquesta dignitat se l'estan quedant els independentistes, és per incompareixença de la resta... I perquè l'espanyolisme hi posa de la seva part. " No les dejarán hacer la consulta, esto es así, es Barrio Sésamo -li va dir Albert Rivera al president Mas-, y entonces ¿qué harán?,¿montar una manifestación?, ¿otra cadena humana? " Aquesta mena de discurs no ataca l'independentisme, sinó la dignitat de la gent, de tots els que es consideren ciutadans i no ninots. Què passava pel cap dels diputats del PSC, en sentir-ho?
SISTEMA. De vegades la política canvia les coses, però tot sovint, quan les societats canvien, és la política que triga un cert temps a adaptar-se a la nova realitat. El que estem vivint en els últims anys és l'adaptació de la política catalana a un país que amb prou feines reconeix. Trenta anys després, la Transició agonitza, i amb ella l'autonomisme, el peix al cove, la sociovergència (real o tàcita), la dependència mental i econòmica respecte d'un estat autonòmic fracassat -que ha de viure, també, el seu propi procés -. L'ensorrada dels dos partits dinàstics està donant forma a un sistema català de partits que, de fet, ja és independent i, per tant, tindrà la missió de debatre lliurement el futur del país, per tal de fer-lo millor; i li espera una feinada.
