Les vacances de l’assassí

Nadie era un film mogut per un concepte clar: què passaria si sota l’aparença anodina d’un pare de família s’amagués una màquina de matar? Per tirar-ho endavant resultava fonamental l’encert en el repartiment i, afortunadament, Bob Odenkirk va resultar una elecció immillorable; un actor admirat per la seva vis còmica a qui, de sobte, descobríem que també li esqueia agafar una pistola i disparar a boca de canó. L’èxit de la pel·lícula va fer inevitable l’anunci d’una seqüela, lligada al dubte raonable de com donar continuïtat al concepte un cop esbravada l’efervescència del factor sorpresa.

Nadie 2 respon a l’escepticisme agafant-se precisament a aquest esgotament. Ara que tothom en el seu entorn coneix els dots letals del protagonista i que el risc s’ha convertit literalment en la seva feina, se’ns revela que fins i tot les pluges de bales i la fractura d’ossos són susceptibles de tornar-se tan rutinàries com una oficina. Alienat i necessitat de passar una mica de “temps de qualitat” amb els seus, el nostre home decideix fer una pausa i endur-se la família de vacances a un complex turístic tronat… que no trigarà a destapar-se com alguna cosa més tèrbola que una simple trampa per a turistes.

La pel·lícula treu suc d’aquest escenari, i fa del paradís de l’oci un lloc propici per a la ultraviolència, però, tot i que l’indonesi Timo Tjahjanto és un director amb un pols més ferm que el seu predecessor, Ilya Naishuller, l’afinitat del personatge per les armes de foc deixa relativament poc espai per al cos a cos, la distància en què millor es desenvolupa. Malgrat això, la maquinària està prou greixada amb la química recreativa dels actors perquè la pel·lícula completi la seva missió. I si el destí de Nadie és esdevenir franquícia, només ens queda demanar que les futures entregues mantinguin el bon gust de no voler allargar la broma més enllà dels 90 minuts.