Emoció i grans interpretacions en honor de Joan Ramon Bonet

IncaUna emoció serena, unes grans interpretacions i l’anhel de mantenir-se ferms contra culturicidis i guerres van caracteritzar l’homenatge que va rebre Joan Ramon Bonet dissabte al Teatre Principal d'Inca. “Ha sigut molt emocionant i m’ho he passat molt bé”, va dir Bonet en una breu roda de premsa posterior l'acte, assegut entre Maria del Mar Bonet, la germana petita, i Joan Manuel Serrat, amic des dels temps dels Setze Jutges.

"La vida ha tingut a bé donar-me aquesta amistat. Moltes gràcies per haver-me-la regalat", havia dit poc abans Serrat, just al final d'un concert amb direcció artística de Borja Penalba que va fluir amb elegància i espai per a la reivindicació política i cultural en les intervencions dels músics i també de convidats com Francina Armengol, expresidenta del govern balear i actualment presidenta del Congrés de Diputats espanyol. "Avui fem memòria d'aquella gent valenta que va lluitar per la llibertat", va afirmar Armengol, que, referint-se a les polítiques de PP i Vox contra la memòria democràtica i la llengua catalana, va afegir: "No aconseguiran que el nostre poble oblidi d'on venim. Com cantava Maria del Mar Bonet, la llengua és l'ànima del poble, i no aconseguiran destrossar l'ànima del poble".

Cantant de jove, el primer mallorquí dels Setze Jutges, i excel·lent fotògraf sempre, Joan Ramon Bonet va veure desfilar per l'escenari amics i admiradors, tothom convocat a un homenatge organitzat pel Barnasants que venia a tomb perquè l’any passat en va fer seixanta de la cançó L’amor perdut, una de les joies d'un autor de cançoner breu però intens i prou influent entre els joves cantautors de mitjans dels anys seixanta. “Però va arribar un moment que o et professionalitzaves per ser millor o ho deixaves estar”, diu ell. Va deixar la música, i va néixer un gran fotògraf. "I les seves fotografies mantenen aquella intensitat, aquella poesia de les cançons", assegura la germana.

A la crida del Barnasants, hi van acudir Serrat i Miquela Lladó (que als anys seixanta van tocar plegats a Mallorca), i Meritxell Gené, Miquel Gil, Borja Penalba i Tilda Espluga, a més dels pianistes Antoni Parera Fons i Toni Olaf, el violinista Benjamí Salom, la violoncel·lista Carmela Font i el guitarrista Toni Pastor. A més de Maria del Mar Bonet. Cada cantant interpretava dues cançons: una de Joan Ramon Bonet i una altra pròpia o d’algun cantant relacionat amb l’autor de L’amor perdut. Per exemple, Miquela Lladó, tot un referent de la cançó popular mallorquina —a qui Maria Jaume acaba d'incloure al disc Sant Domingo forever (2026)—, va cantar la preciosa Venedors de records i la Jota del poble, acompanyada de Pastor. Meritxell Gené va versionar l'emocionant No m'enterreu i tot seguit va recordar Guillermina Motta, dels Setze Jutges com Bonet, amb la complicitat al piano de Toni Olaf. Formant un duo supervigoritzant, Miquel Gil i Borja Penalba van fer dues extraordinàries versions, sensibles i volcàniques, dels germans Bonet, Dins els teus ull i Mercè, que van ser de les més aplaudides pel públic que omplia el teatre, entre el qual hi havia Biel Mesquida, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2026.

Borja Penalba i la ferocitat

Penalba, tot sol, va fer L'amor perdut amb el cor a la veu i la ferocitat a la guitarra; va acompanyar Tilda Espluga a No serem moguts i Serrat a Me'n vaig a peu i Nova cançó de l'amor perdut, i, esclar, va fer tàndem amb Maria del Mar Bonet, que va triar Sa gavina per homenatjar el germà (amb el violí de Benjamí Salom enriquint-ne el color) i va fer també la majestuosa Sempre hi ha vent. Pere Camps (fundador del Barnasants), Miquel Àngel Sancho (fundador de la discogràfica Blau), Yanni Munujos (mànager de Maria del Bar Bonet), el periodista Pere Sánchez i la historiadora Fanny Tur també van glossar la figura i el llegat cívic i artístic de Joan Ramon Bonet. La seva germana, remenant la memòria de la infància, va fixar el retrat de l'homenatjat: "Quan jugàvem, sovint ell era el capità i jo l'exèrcit obedient. No em volia perdre res del que ell organitzava. Era el mestre més volgut". I dissabte, després d'agrair l'homenatge, el mestre va cridar "No a la guerra!".