El relleu generacional del 'mainstream' cultural

Barcelona"Pa negre, Manel i Pep Guardiola", deia Carles Capdevila en els primers mesos de l'ARA. Com a director del diari, mirava d'ajustar la mirada. Pa negre, la pel·lícula d'Agustí Villaronga, s'havia estrenat el 15 d'octubre del 2010, tretze dies abans del naixement de l'ARA. El grup Manel va publicar el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura, el març del 2011. I Pep Guardiola entrenava el FC Barcelona que va guanyar la Lliga de Campions el 28 de maig del 2011 a Londres, amb gols de Pedro, Messi i Villa. Quinze anys després, la directora de l'ARA, Esther Vera, podria dir: "Rosalía, Carla Simón i Lamine Yamal". Deixant de banda el futbol, que tot ho amara però que no és el material amb què s'escriuen les pàgines de Cultura, entre les paraules de Capdevila i les que podria subscriure Vera hi ha tot un canvi en el mainstream cultural català, en les manifestacions culturals que transcendeixen l'àmbit sectorial. El mainstream no és necessàriament ni el producte més venut ni el més popular, sinó tot allò que forma part d'un debat social més ampli i que pot impactar en la societat. En el millor dels casos, pot tenir un valor artístic afegit i generar contextos que enriqueixen la cultura del país.

Quins són els principals representants del mainstream cultural del 2025? Qui és el Jaume Cabré d'avui dia? Qui ha agafat el relleu de la gran Anna Lizaran? Amb quins cineastes comparteix Carla Simón l'atenció dels espectadors? Quin grup musical que no hagi anunciat que plega és capaç d'engrescar una part de la població com ho feien Txarango? Qui fa l'arquitectura que ens cal? Quins poetes recullen o impugnen la tradició precedent? Qui està escrivint les obres teatrals que expliquen l'actualitat? Abans de respondre aquestes preguntes, la constatació d'un canvi de paradigma: les dones tenen més protagonisme que mai. Rosalía, Carla Simón i... Aitana Bonmatí.

Un cinema entre Carla Simón i Dani de la Orden

Quan Alcarràs va guanyar l'Ós d'Or a la millor pel·lícula al Festival de Berlín el 2022, Carla Simón (Barcelona, 1986) ja havia enlluernat per la sensibilitat amb què havia filmat Estiu 1993 (2017). El guardó internacional va confirmar el bon moment del cinema naturalista de Simón, una tendència present en altres cineastes de la seva generació, i va ser especialment rellevant perquè es tractava d'una pel·lícula en català. Quan es va estrenar a Catalunya, el públic hi va respondre i Alcarràs va fer forat en el prime time de les tertúlies radiofòniques, que sempre són un bon termòmetre per calibrar l'impacte d'una proposta cultural.

Simón no és l'única cineasta ben tractada pels festivals. Albert Serra (Banyoles, 1975), segurament el creador català més rellevant dels últims vint anys, ja havia guanyat el Lleopard d'Or al Festival de Locarno per Història de la meva mort, i amb Pacifiction (2022) va rebre dos premis César, els Gaudí francesos. I Isaki Lacuesta (Girona, 1975) es va endur el premi gros de Sant Sebastià (un altre festival de classe A) dues vegades: el 2011 amb Els passos dobles i el 2018 amb Entre dos aguas. Tots tres mantenen la tensió del present i són fars per a cineastes de generacions posteriors. Només cal veure films del 2025 com Estrany riu, de Jaume Claret Muxart (Barcelona, 1998).

També amb repercussió internacional, i amb un impacte més gran a la taquilla, hi ha J.A. Bayona (Barcelona, 1975), que un any després del naixement de l'ARA va estrenar L'impossible (2012) i que el 2024 va aconseguir que La societat de la neu fos nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Bayona representa l'èxit del cinema forjat a l'Escac. I poques coses mostren tan bé la naturalesa especial del mainstream català com una conversa que van mantenir J.A. Bayona i Albert Serra, en què van dedicar-se elogis amb tota la naturalitat. Cesc Gay (1967), Pere Vilà (Girona, 1975), Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980), Mar Coll (Barcelona, 1981), Carlos Marqués-Marcet (Barcelona, 1983), Belén Funes (Barcelona, 1984), Clara Roquet (Malla, 1988) i Elena Martín (Barcelona, 1992) són altres noms destacats del cinema català del present. Tanmateix, el mainstream cinematogràfic català no es podria explicar sense els dos grans fenòmens dels últims anys: Casa en flames (2024), de Dani de la Orden (Barcelona, 1989), i El 47 (2024), de Marcel Barrena (Barcelona, 1981), dues pel·lícules amb derivades sociopolítiques que han alimentat l'opinió pública.

Tres dones artistes

Les arts plàstiques catalanes brillen nacionalment i internacionalment tant en els llenguatges tradicionals com en els més innovadors. La pintura de Marria Pratts (Barcelona, 1988) beu de referents com els expressionistes abstractes; les escultures inflables d’Eva Fàbregas (Barcelona, 1988) remeten a òrgans i membranes en ple creixement i adaptació, i en el camp de les noves tecnologies, els robots intervinguts de Mónica Rikić (Barcelona, 1986) desafien els estàndards de les cures de la gent gran.

Irene Solà i Eva Baltasar

La literatura catalana del present no és aliena a una tensió doble: la que exerceix un sector editorial que persegueix l'estrella de Sant Jordi i la de l'amor-odi a una tradició que sovint tenalla la nova creació. D'aquesta pinça se n'escapen dues autores: Irene Solà (Mallà, 1990) i Eva Baltasar (Barcelona, 1978). Cadascuna a la seva manera, han aconseguit repercussió comercial (també internacional) alhora que forjaven una literatura sòlida i singular: Solà amb el díptic editat per Anagrama Canto jo i la muntanya balla (2019) i Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (2023), i Baltasar sobretot amb Permagel (Club Editor, 2018) i Boulder (Club Editor, 2020), amb la qual va arribar a ser finalista del premi Booker. Igualment singular, i amb una prosa ajustada i precisa, Alba Dedeu (Granollers, 1984) ha esdevingut un altre nom a seguir gràcies a la novel·la La conformista (L'Altra), un dels títols del 2024 més ben valorats per la crítica, escrita en paral·lel a una prolífica i rellevant trajectòria com a traductora.

L'èxit de l'autoficció, i especialment de Les calces al sol (La Campana, 2022), de Regina Rodríguez Sirvent (Puigcerdà, 1983), ha dut les editorials a buscar gairebé desesperadament autores que repliquin la fórmula. I això és ocupar un espai al mainstream literari, al costat d'autors que compten amb una fidelitat dels lectors que ve de lluny, com Xavier Bosch, Gemma Ruiz i Sílvia Soler, tal com demostren les llistes de més venuts de Sant Jordi. Entre les veus que s'estan obrint camí amb fermesa cal tenir en compte els poetes Adrià Targa, Mireia Calafell, Juana Dolores i Xavier Mas Craviotto; novel·listes com Borja Bagunyà, Pol Guasch i Elisenda Solsona, i assagistes com Ingrid Guardiola i Raül Garrigasait.

De Rosalía a La Ludwig Band

No hi ha una artista que encarni millor el mainstream cultural que Rosalía, sobretot la Rosalía del disc Lux. Ningú com ella és capaç d'ocupar el centre de tot. En un sentit més ampli, l'artista de Sant Esteve Sesrovires i Sílvia Pérez Cruz han obert una finestra de possibilitat artística per a moltes creadores. No és cap exageració afirmar que la música catalana viu un dels millors moments de la història gràcies també a altres dones com Maria Arnal, Rita Payés, Lucia Fumero, les Tarta Relena, Júlia Colom, Anna Ferrer, La Maria, Queralt Lahoz, Maria Jaume, Maria Hein, les L'Arannà... A més a més, amb les notables aportacions d'artistes sorgides de l'univers de les músiques urbanes, i carregades de bona autoestima com Bad Gyal, Julieta, Aitana, Mushkaa i Lia Kali. I com elles, homes com Baya Baye, Figa Flawas, The Tyets, 31 Fam, Triquell...

La dissolució d'Obrint Pas, Txarango i Zoo, i l'adeu anunciat d'Oques Grasses, no seran fàcils de compensar amb noves propostes sorgides de l'àmbit festiu-reivindicatiu, perquè quin grup serà capaç d'engrescar una part de la població com ho han fet Txarango i Oques Grasses? Sí que hi ha més moviment al voltant del rock, sobretot gràcies a La Ludwig Band, Cala Vento, Remei de Ca la Fresca, Minibús Intergalàctic i Dan Peralbo i el Comboi, entre d'altres, hereus en diferent grau d'una tradició que lliga Pau Riba, Sisa, Els Pets, Nueva Vulcano i Els Surfing Sirles.

En l'àmbit de la composició, pel carril més rellevant corren Raquel García-Tomás (Premi Nacional de Cultura per l'òpera Alexina B., estrenada al Liceu), Hèctor Parra (el compositor català més internacional) i els que el Palau de la Música identifica com la generació C: Joan Magrané, Bernat Vivancos, Josep Ollé, Josep Vila, Carles Prat i Anna Capmany. La fotografia de l'àmbit clàssic i antic seria incompleta sense el Quartet Casals, el Quartet Gerhard, el quartet de saxos Kebyart i l'orquestra Vespres d'Arnadí dirigida per Dani Espasa, entre molts altres, que conviuen amb referents com Jordi Savall. I en el terreny de les veus, el panorama és molt engrescador gràcies a cantants com Núria Rial (la garantia barroca), Serena Sáenz, Sara Blanch, Xavier Sabata, Marta Mathéu, Anna Alàs i Jove, Lidia Vinyes-Curtis i Carles Pachon, entre d'altres.

Victoria Szpunberg, Berta Prieto i La Calòrica

El teatre català viu temps excitants. Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), la dramaturga i directora del moment, triomfa al Lliure de Gràcia amb L'imperatiu categòric, retrat carregat de raó del disbarat provocat pel capitalisme especulador, i estrena al Teatre Nacional La tercera fuga, una història d'exilis en què ressona la biografia familiar i la del segle XX. D'una altra generació, però també rabiosament connectada al present, Berta Prieto (Barcelona, 1998) va sorprendre a la Beckett amb Del fandom al troleig, una sàtira del bla-bla-bla, que va tenir Rosalía entre el públic d'una funció. És teatre del qual es parla després de la funció, com passa amb les obres de La Calòrica, la companyia que ara com ara millor explica els neguits d'avui dia. Bona prova de la posició central que ocupa La Calòrica són les platees plenes en cada estrena i reestrena, una companyia que ha arribat a les sales grans i a les sales comercials perquè, abans de Joan Yago, havien desbrossat aquest camí la generació T6 i la dramatúrgia catalana que simbolitza la nova Sala Beckett (Jordi Casanovas, Guillem Clua, Marta Buchaca, Cristina Clemente i un llarg i formós etcètera que tanca el cercle amb la mateixa Victoria Szpunberg). I el que La Calòrica és al teatre, ho és a la dansa La Veronal, la companyia dirigida per Marcos Morau.

La taquilla també constata que el mainstream no té secrets per a Joel Joan, recompensat pel públic en les dues entregues d'Escape room, ni per a Àngel Llàtzer, que continua dominant els musicals. El teatre musical s'ha consolidat com a graner de públic també gràcies a l'èxit de l'últim Mar i cel de Dagoll Dagom, i que ha aconseguit que el teatre públic també hi posi la banya i el pressupost amb Ànima, que va inaugurar la temporada 2024-25 al Teatre Nacional i que l'any que ve farà temporada al Tívoli.

D'Úrsula Corberó a Oriol Pla

Tant el teatre com el cinema (i també les sèries) han impulsat una generació de magnífics intèrprets nascuts als anys 80 i 90. De Ventdelplà a El cos en flames, Úrsula Corberó (Sant Pere de Vilamajor, 1989) s'ha convertit en una estrella coneguda arreu, sobretot pel paper a La casa de papel, la qual cosa li ha permès fer el salt internacional. Enric Auquer (Rupià, 1988) és una de les presències ineludibles en el cinema i el teatre, dues disciplines en què es mou amb la mateixa intensitat independentment del registre. En cinema, de l'estripat personatge de Quien a hierro mata (2019) a l'emocionant paper a El mestre que va prometre el mar (2023) i al babau malalt d'amor de Casa en flames (2024). En el teatre, en el desbordant desplegament físic d'El dia del watusi, sota la direcció d'Iván Morales.

Auquer no amaga mai l'admiració que sent per Oriol Pla (Barcelona, 1993), sens dubte el gran actor de la seva generació. Pla ha impactat en espectacles com Ragazzo (quina gran creació que en va fer), Travy i Gola, en pel·lícules com Salve María, al costat de Laura Weissmahr (una altra de les grans actrius joves), i en sèries com Yo, adicto, per la qual ha estat nominat a millor actor als International Emmy Awards. Pol López (Barcelona, 1984) és un altre dels actors del moment, forjat a la Companyia Solitària i expandit en papers de la categoria de Hamlet, Enric V, l'Alcestes d'El misantrop, el Raskòlnikov de Crim i càstig i el Vladímir de Tot esperant Godot. Al marge del teatre, Pol López ha mostrat el millor en sèries com Nos vemos en otra vida (amb una interpretació extraordinària) i en films com Suro (2022), on va treballar amb Vicky Luengo.

L'impacte del premi Pritzker d'arquitectura

L’arquitectura catalana des de la recuperació de la democràcia ha sigut un referent internacional, i un dels moments més impactants d'aquest reconeixement va arribar quan el 2017 l’estudi d’Olot RCR va rebre el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes. De les generacions més joves, diversos estudis estan innovant en camps com l’espai públic i l’habitatge, entre els quals hi ha Maio, Cierto Estudio i Peris+Toral. I l’estudi Harquitectes és el que està forjant la nova imatge d’alguns dels grans equipaments culturals del país: les ampliacions del Macba i el MNAC, la rehabilitació de la Foneria de Canons per fer-hi un centre d’arts digital i la del Teatre Arnau.