Finances públiques
Economia 20/10/2021

Plega per sorpresa Jens Weidmann, el falcó alemany de l’austeritat, després de 10 anys de derrotes

El president del Bundesbank deixa inesperadament el càrrec en el moment en què la inflació europea està al nivell més alt en 13 anys

3 min
Jens Weidmann parlant amb el seu antagonista, Mario Draghi, l'any 2016.

Jens Weidmann se’n va. El que ha sigut el principal bastió de l’austeritat durant l’última dècada al Banc Central Europeu ha anunciat inesperadament que plega després de deu anys de derrotes. Abandona el càrrec de governador del Bundesbank (el banc central alemany) "per motius personals" just quan la seva gran avaladora, Angela Merkel, abandona la cancelleria d’Alemanya, quan Europa es planteja posar unes normes fiscals menys rígides  i quan la inflació –la gran obsessió d’aquest economista i de tota l’escola germànica– s’ha disparat a Europa als nivells més alts des del 2008.

"He arribat a la conclusió que deu anys al càrrec és una bona mesura per girar full, tant per al Bundesbank com per a mi personalment", ha dit en la seva nota de comiat Weidmann, que en algun moment va sonar com a possible president del BCE quan Mario Draghi va deixar la plaça fa dos anys. La decisió ha causat sorpresa entre el relativament petit món de la banca central, on es dona per fet que realment hi deu haver motius personals perquè hagi plegat.

Weidmann, conegut perquè puja caminant cada dia les 13 plantes que hi ha fins a arribar al seu despatx del Bundesbank, ha demostrat ser un os duríssim de rosegar. Ho va poder comprovar especialment Draghi a l'arribar a la presidència del BCE. Fonts pròximes al banc explicaven fa anys a aquest diari que Weidmann era "un company molt elegant en les maneres, amb molta capacitat de dialèctica, però obstinat fins a l'extrem: no se'l pot convèncer mai".

Quan portava poc temps al càrrec, Draghi va trobar-se una duríssima carta de Weidmann publicada a la premsa alemanya . A la carta el líder germànic li advertia de la preocupació que les primeres mesures de Draghi (una barra lliure de liquiditat entre la banca, cosa que avui es considera peccata minuta) estaven causant al seu país i avisava que el BCE estava perdent la credibilitat. També proposava que el banc deixés d’innovar i se cenyís a fer el que feia abans de la crisi.

Jens Weidmann, a un acte del Banc Central Europeu, el 2016.

Això succeïa el març del 2012, quan tres països de l’eurozona ja havien estat rescatats i la prima de risc n'amenaçava d’altres com Espanya o Itàlia. Poc després, Draghi prometia fer "el que calgués" per salvar l’euro, és a dir, que faria tot allò que Weidmann no volia, com per exemple comprar deute dels països o de les empreses. Poques setmanes després, el banquer alemany insinuava una possible dimissió , que no va fer efectiva.

Guardià de l'ortodòxia

La tesi de Weidmann, com la del govern de Merkel d’aleshores, era que la prima de risc era una eina efectiva per posar pressió als països amb desequilibris estructurals i forçar-los a fer reformes. El problema és que aquesta pressió gairebé va enfonsar l’eurozona. Draghi va arribar a rebatre per "nacionalistes" les crítiques que li arribaven des d’Alemanya. "Som europeus i estem actuant per a tota l’eurozona", va dir . L’austeritat que pregonava Weidmann també se l’aplicava a si mateix: a banda de pujar caminant al seu despatx de la planta 13, baixava a dinar al restaurant del Bundesbank, "en una cafeteria on el menjar és per a tothom i no gaire bo", expliquen persones coneixedores de les interioritats de Frankfurt, on hi ha la seu tant del BCE com del Bundesbank.

La crisi del covid-19, ja amb Christine Lagarde al capdavant del banc, ha relaxat la inflexibilitat de Weidmann i dels seus. Fins i tot el BCE s’ha atrevit recentment a modificar el seu mandat per establir un objectiu d’inflació simètric : fins ara, la inflació sempre havia d’estar per sota del 2% (cosa que feia que el Bundesbank no estigués gens preocupat quan estava molt baixa). A partir d’ara, però, la inflació ha d’estar en el 2% de mitjana, cosa que pot voler dir que de vegades estarà per sobre d’aquest llindar. Segons ha dit Weidmann en el seu comiat, la seva intervenció en aquests canvis va impedir que s’implantés un objectiu d’inflació que superés àmpliament el 2%.

Els xocs entre les dues visions internes del BCE han sigut constants durant la dècada en què Weidmann ha estat al Bundesbank i al BCE, però no seran un fet aïllat. Segurament, sigui qui sigui el seu successor, els xocs persistiran, ja que la visió de Weidmann és àmpliament compartida a Alemanya, tant per la població com per l'establishment, i també en països com Àustria o Holanda.  

stats