Una Lliga com les d’abans

BarcelonaCal tornar a les èpoques en què el Deportivo de la Corunya era el Superdépor. Quan l’equip gallec, avui a Segona Divisió, lluitava per ser campió de Lliga i jugava regularment a Europa. Cal mirar fins a la temporada 2001/2002 per veure un líder de Primera Divisió amb menys punts que els que suma actualment el Barça. Després d’anys en què els campionats es comptaven per rècord de punts o de gols encaixats, gairebé sempre amb el Barça i el Reial Madrid com a protagonistes, aquest curs futbolístic està destacant precisament per tot el contrari. Els grans són menys grans, els mitjans es mantenen i els petits creixen per arribar al primer terç de la temporada amb opcions de somiar en Europa o, fins i tot, en un títol que fins fa ben poc semblava del tot impossible.

Certament, només s’han disputat 12 de les 38 jornades de Lliga i la previsió és que els equips amb més pressupost, el Barça, el Madrid i l’Atlètic de Madrid, facin un pas endavant en les pròximes jornades per acabar aspirant entre els tres al títol. D’entrada, per la superioritat de la seva plantilla, i, també, perquè tenen més profunditat de banqueta que els rivals i podran -en teoria- arribar en més bones condicions al tram final i decisiu de la competició. Ara bé, aquest inici ha permès sacsejar un statu quo que semblava inqüestionable. A tall de breu comparació, el Barça porta 24 punts, havent guanyat únicament set partits, empatat tres i perdut dos. La temporada passada els blaugranes n’havien sumat 34, deu més: amb onze victòries i només cedint un empat.

“Hem perdut punts contra equips que no ens ho esperàvem”, comentava Gerard Piqué després de l’ensopegada contra el Betis. El tercer capità del Barça no sabia explicar el motiu pel qual l’equip era sòlid i gairebé imbatible contra els grans (a la Champions, a més del Reial Madrid o el Sevilla), però oferia una cara B, molt més tova i vulnerable contra la classe mitjana i baixa de la competició regular espanyola (Leganés, Reial Societat, Rayo Vallecano, Athletic Club i Girona, per posar alguns exemples).

Bada el Barça, tot i que es manté líder. I també ha badat el Reial Madrid, que ja ha canviat d’entrenador a mitja temporada després que el president Florentino Pérez no trobés en Julen Lopetegui els resultats que s’esperava. Amb Santiago Solari com a tècnic -va agafar l’equip de manera interina fins que ahir va ser confirmat com l’entrenador fins a final de temporada-, els blancs han redreçat una mica el rumb, amb tres victòries seguides -dues a la Lliga i una a la Champions-. Això sí, hauran de remar encara per eixugar la diferència de punts amb el Barça. Per ara, el seu balanç és de sis victòries, dos empats i quatre derrotes.

Que el Barça i el Madrid hagin sigut irregulars, i que també hagi tingut un inici dubitatiu l’Atlètic de Madrid (23 punts, sis victòries, cinc empats i una derrota), ha permès que alguns clubs s’hagin colat a la part alta de la classificació. El que a les primeres jornades semblava un fet anecdòtic, després de disputar-se el 30% del torneig comença a sonar a amenaça. Potser no per al títol però sí per ocupar places europees que semblaven reservades a altres clubs (València i Vila-real, per exemple), que ara passen a lluitar per no perdre la categoria.

L’Alabès d’Abelardo ocupa zona Champions a un punt del líder i l’Espanyol de Rubi és cinquè, a dos punts de la quarta posició. El Valladolid, el Llevant i el Girona, amb 17 punts, també són a la part alta d’una classificació en què el Celta, el València, el Vila-real i l’Athletic Club ocupen de la 14a a la 17a posició. El món al revés.

La prudència dels petits

“És fantàstic ser a dalt de tot. Genera una gran satisfacció. Però hem de recordar que és molt difícil i que el nostre objectiu segueix sent la permanència”, responia Abelardo aquest cap de setmana després del triomf de l’Alabès, a casa, contra l’Osca. És el mateix discurs que a la jornada cinc, quan van derrotar, també a casa, el Reial Madrid. Ara per ara passen els dies i l’objectiu segueix sent humil en relació al rendiment de la plantilla, a la competició. A la resta d’equips que són a la part alta per sorpresa, els discursos són més o menys similars.

Però és evident que si els números dels petits brillen és perquè els grans no fan bé la feina. Al Barça ha començat un procés d’autocrítica després de completar un inici de temporada decebedor en Lliga. A l’equip d’Ernesto Valverde, campió de set de les últimes deu Lligues, se li han escapat ja 12 punts: en tres empats i en dues derrotes. I, d’aquests, més de la meitat (7) han volat al Camp Nou, en els empats contra el Girona i l’Athletic Club, i la derrota de diumenge contra el Betis. Cal tirar més d’una dècada enrere, fins a la temporada 2003/2004, la primera de Frank Rijkaard a la banqueta, per trobar un inici pitjor.

En comparació amb el curs passat, l’equip està deu punts per sota: a aquestes altures de la temporada havia guanyat tots els partits de Lliga menys un, que l’havia empatat al camp de l’Atlètic de Madrid. Al Barça, però, el diagnòstic és relativament fàcil: la defensa. L’equip manté la ratxa de gols a favor, amb 34 -un més que l’any passat-, però veu com ha encaixat 18 gols en Lliga quan la temporada passada, a la jornada 12, tan sols n’havia rebut 4. Un registre quatre vegades i mitja pitjor. A l’espera que els grans redrecin el rumb, els petits comencen a somiar, encara que per prudència prefereixin tenir la boca tancada. La Lliga, almenys aquesta temprada, torna a ser com les d’abans.