Els límits de la fe
BarcelonaLa bíblia de l’Espanyol és un llibret de 67 pàgines que va escriure Enric González fa deu anys: Una cuestión de fe. La identitat de l’Espanyol –cito González– “s’ha construït des d’una constant necessitat de resistir. La necessitat de l’Espanyol és la fe”. I afegeix: “La fe sacrificada i gratuïta dona un estrany sentiment de superioritat”. A la roda de premsa prèvia al partit contra el Celta, Diego Martínez, assessorat, n’estic convençut, per Sergio Aguilar, va recordar aquest títol per expressar amb quins ànims marxaven cap a Galícia. El guió va sortir perfecte. Sense que ningú ens regalés res, vam remuntar un 2-0 en contra marcant un gol de penal just gràcies al VAR quan s’acabava el temps afegit. Un empat de mèrit i un joc que confirma els nostres millors desitjos: aquest és l’entrenador i el líder que necessitàvem. Pressió, lluita fins a l’últim minut, unió i una idea de joc. I fe, molta fe.
Creiem en Diego Martínez i estem segurs que traurà el màxim profit de l’equip que tingui. La nostra fe és estructural, ens constitueix: és el que ens permet tenir esperança més enllà del que seria raonable i una fidelitat a prova de bombes i descensos. Però ens calen arguments: no és una fe cega.
Aquest equip necessita entre quatre i cinc fitxatges (han marxat quinze jugadors i només n’han arribat cinc), la renovació de Darder (queden catorze dies, tercer avís), la resolució de les sortides dels jugadors “que-s'entrenen-a-part-sense-estar-apartats”, i una solució “menys dolenta” (bona ja és impossible) del conflicte amb RdT. I, això ja sé que és impossible, algú que ens expliqui amb claredat i lideratge on som i quin és el pla. La nostra fe necessita raons. Perquè el discurs de la fe és un bon recurs per explicar-nos a nosaltres mateixos i per mantenir-nos resistents, però només amb la fe no es guanyen partits (o només de tant en tant). Per ser feliços hem de guanyar partits i per guanyar-ne cal tenir bons jugadors. Diego Martínez és el nostre líder i, ara mateix, el principal dipositari de la nostra fe. Però creiem en ell perquè ens ha convençut amb moltes paraules i amb algun fet. Si les paraules es queden soles esdevenen una caricatura. La palanca –en el sentit honest de la paraula– per guanyar el Rayo no pot ser només la de la fe. Perquè hi ha coses que només surten bé si no se n’abusa. I aquesta n’és una. Divendres hem de guanyar des de la raó futbolística. Reservem-nos la fe per a més endavant.
