Internacional 07/02/2021

Pol Morillas, director del CIDOB: “Sense la UE, la competició per la vacuna a Europa hauria sigut ferotge”

5 min
Personal sanitari fa proves de detecció del coronavirus a Qingdao

BarcelonaLa setmana passada s’estrenava el documental Bouncing back. World politics after the pandemic, una aproximació al planeta que ens està deixant aquesta pandèmia i als reptes que se’n derivaran. El món postcovid-19 serà, evidentment, diferent del que coneixíem abans de la irrupció d’aquesta malaltia que ha aturat i sacsejat les nostres vides. Pol Morillas, director del CIDOB, és codirector del documental, que ja està disponible a la xarxa.

És com si la pandèmia ens hagués vingut a dir que tots estem connectats. Que en el món d’avui, el que passa a milers de quilòmetres pot tenir una reacció directa aquí. N’érem conscients?

— Justament estàvem en un moment en què països com els Estats Units, el Regne Unit o el Brasil optaven pel replegament, per la política d'“el meu país primer”. Però la realitat és que vivim una època en què la globalitat, les interconnexions i la interdependència global no havien estat mai tan altes. I sí, la pandèmia n’ha estat la mostra més evident. Ho continuem veient ara: per molt que un país intenti aplanar la seva corba de contagis, res et garanteix que no puguis tenir una altra onada amb casos importats o, com passa aquests dies, amb variants del virus que arriben d’altres països.

No és l’única lliçó d’aquesta pandèmia.

— N’hi ha una que em sembla especialment important. Som més conscients que podem ser, de nou, víctimes d’una pandèmia. I per tant, hi haurà una revaloralització de la importància de la salut global i de la necessitat de tenir mecanismes de gestió internacionals que siguin efectius per fer front a situacions com la que estem vivint. Hem vist que l’economia i la salut estan més relacionades del que molts creien. I també hem après una altra cosa: les estretes vinculacions entre l’activitat humana i les crisis de salut global. És a dir, fenòmens relacionats amb la crisi climàtica, com el desglaç o fins i tot la desforestació, poden provocar amenaces a la salut de la població mundial.

L’inici del procés de vacunació mostra que estem cometent els errors de sempre: dues terceres parts de totes les vacunes que s’han administrat fins ara han estat en deu països rics. 130 països pobres, que en total sumen una població de 2.500 milions de persones, no n'han posat ni una dosi.

— Com a risc global, és poc lògic que hi hagi països on s’està vacunant fins i tot la població relativament jove i, en canvi, en altres parts del món no hi hagi ni previsió de quan es podrà vacunar les persones de risc, com els mateixos sanitaris. Serà un gran error que la distribució de la vacuna no s’entengui com un bé públic global. En primer lloc, per un tema epidemiològic: fins que no tinguem una estabilització internacional cap país podrà estar segur del tot. I en segon lloc, per un tema econòmic: la vacuna no només protegeix des d’un punt de vista sanitari, també permet començar a recuperar l’activitat i, per tant, l’economia. Si això no funciona, la desigualtat inherent en el panorama internacional actual es reforçarà i, per tant, perdran els més vulnerables. En el món postpandèmia hi haurà canvis i aquesta desigualtat deixarà una part important de la població sense capacitat d’atrapar-los.

Pol Morillas, al centre, amb alguns dels experts que participen en el documental.

Haurem d’estar atents, també, a la geopolítica de la vacuna.

— Exacte. Evidentment, hi haurà una lògica de construcció d’influències sobre la base de la procedència d’aquesta vacuna. Si la Xina, per posar un exemple, distribueix les seves vacunes en diferents llocs del món intentarà fer-hi diplomàcia i treure’n algun benefici. Per aquest motiu són tan importants iniciatives globals, com l’organisme COVAX [que té com a objectiu abastir de dosis els països en vies de desenvolupament], que eviten que la distribució de la vacuna vagi lligada a interessos geopolítics o fins i tot comercials d’alguns estats.

Ara que parla de la Xina… ¿la pandèmia ha reforçat el seu rol internacional? Des de Pequín fa mesos que envien el missatge que han sabut gestionar molt millor la crisi sanitària que els Estats Units o Europa.

— La Xina és un sistema autoritari. És cert que podem parlar de més capacitat de control de l’epidèmia, perquè de seguida va optar per una resposta molt més fèrria si es compara amb altres països. Però hem de tenir ben present què significa ser un país autoritari. I això també ho hem vist al llarg de tota aquesta crisi sanitària: Pequín va silenciar ben aviat les veus contràries, fins i tot aquelles que alertaven sobre la gravetat d’aquesta malaltia. La llibertat d’expressió ha estat totalment limitada, i ho continua estant ara. I això és molt important: molt probablement, si haguéssim tingut una informació més transparent des de la Xina, si s’hagués col·laborat des d’un principi amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el recorregut del virus hauria sigut diferent.

Trump insistia a referir-se al covid-19 com “el virus xinès”.

— Sí, i no ens havia de sorprendre gaire. Era la línia que Trump havia utilitzat durant tot el seu mandat en l’àmbit de la política exterior. Des que va arribar a la Casa Blanca, Trump havia culpat la Xina dels problemes globals, de les alteracions del comerç internacional, també de la pèrdua de llocs de treball als Estats Units… Si la inèrcia i el discurs de Trump abans del covid-19 era aquest era previsible que actués de la mateixa manera quan va esclatar la pandèmia. Com també era previsible que s’enfrontés amb l’OMS, ja que seguia la tònica de replegament que comentàvem abans, i de desprestigi de les institucions internacionals i fins i tot dels seus aliats tradicionals.

Si no hi hagués hagut pandèmia, continuaria sent president?

— És evident que Trump tenia com a element fort de la seva campanya cap a la reelecció una economia en molt bon estat, amb unes taxes d’atur prou bones i un reforç de l’economia interna que jugava a favor seu. I, lògicament, la pandèmia va frenar aquesta bonança econòmica i va dinamitar el seu principal argument. Després, penso, la seva pèssima gestió de la crisi sanitària va acabar de decidir la derrota electoral del mes de novembre. 

I la Unió Europea? En sortirà reforçada, de la pandèmia?

— Jo crec que, a la llarga, un cop ho valorem en perspectiva, sí. Evidentment hi ha hagut errors: especialment durant la primera onada, en què la institució es va veure molt limitada a l’hora de prendre accions concretes, i també ara amb l’opacitat dels contractes de les vacunes amb les farmacèutiques. Però per entendre-ho hem de contestar-nos una pregunta: què hauria passat si cada estat membre de la UE hagués fet la seva? Segurament la situació hauria sigut molt més caòtica i, amb la vacuna, per exemple, hauríem presenciat un mercadeig de les farmacèutiques encara més gran i una competició ferotge entre països europeus per aconseguir les seves dosis. Ja ens podem imaginar que els estats més potents o els que tenen farmacèutiques se n’haurien beneficiat primer que països com Bulgària o Grècia, per exemple. En canvi, des de Brussel·les s’ha promomgut una negociació conjunta per abastir la totalitat de la UE en les mateixes condicions.

Tràiler del documental 'Bouncing back. World politics after the pandemic'.
stats