Com ser una família multilingüe: 5 passos per incorporar una llengua a casa

BarcelonaEl multilingüisme és una realitat que creix any rere any al nostre país. El 15% de la població adulta catalana parla a casa una llengua que no és ni el català ni el castellà, sinó una tercera llengua o una combinació d'altres llengües. Això vol dir que hi ha prop d'un milió de persones adultes que s'han d'acostar al català des d'idiomes diferents, a banda dels que arriben amb el castellà. Un de cada quatre catalans no parla mai català, segons l'última enquesta. Que els que no el dominen integrin el català al seu repertori és una condició perquè creixin els usos del català.

Els estudis sobre multilingüisme defensen que les famílies han de mantenir la llengua familiar pròpia, perquè transmet tot un bagatge familiar que té valor social i emocional, però també han d'incorporar la llengua pròpia del lloc on viuen en el seu repertori com a primer pas per integrar-se i viure en igualtat de condicions. Però com es pot fer, això? Com es pot introduir una llengua (sigui quina sigui) dins la família? I com es fa en el cas d'una llengua minoritzada que no té el poder regulador d'un estat al darrere? Anna Solé Mena, que va publicar Multilingües des del bressol (UOC, 2010), ens ajuda a traçar cinc passos essencials per afegir un idioma a casa.

1. Contacte: Les persones aprenen la llengua que necessiten. S'han de crear ocasions en què canalla i adults sentin el català i l’hagin de parlar (a l'escola, a la feina, etcètera). L’exposició obre un espai de coneixement i alhora de necessitat de llançar-se en la nova llengua. Si l’escola fa aquesta funció entre els joves, els adults haurien de trobar espais alternatius, com ara un grup de català per a adults o una parella lingüística, perquè compartir l’aprenentatge amb altres adults genera confiança.
2. Gaudi: Més enllà de la necessitat, és fructífer que les activitats que es facin en l’idioma que es vol introduir siguin divertides, atractives, un gaudi, sigui per l'activitat en si o per la companyia amb qui es fa, és a dir, pels vincles que estableixes. Per això, és important que el català s’escampi pels llocs on se'n fan usos informals, per a joves –oci, lleure, xarxes– i per a adults –activitats culturals, agrupacions socials i cíviques.
3. Motivació: L'actitud fa miracles. Si la família és conscient i transmet que és important adquirir la llengua –perquè això et donarà un futur millor, perquè t'integrarà en una comunitat, perquè tindràs més amics, perquè tindràs més interessos, més diners– el fill comprendrà que això li convé i hi serà més receptiu. Si l’adult aprèn la llengua, el fill l’adoptarà més fàcilment.
4. Inclusió: La comunitat ha d’oferir espais catalanitzats als nouvinguts, formals i informals. La primera porta oberta és dirigir-s’hi en català, com a acte d’acollida i no d’exclusió (la convergència lingüística al castellà és un hàbit contraproduent). Els experts afirmen que el coneixement de la llengua d'alguns nouvinguts (especialment si també tenen llengües familiars minoritzades, com l'amazic o el panjabi) té efectes en el reconeixement del català com un efecte mirall. Com més s’integrin a les famílies socialment, més s’agafaran a la llengua del lloc.
5. No tenir por: "El català s’aprèn vivint-lo. No cal parlar-lo perfecte per començar a fer-lo servir", diu Anna Solé Mena. El més fàcil és començar en la vida diària, a les botigues, a l’escola, a partir de frases senzilles i reiteratives ("Bon dia", "Com estàs?", "Gràcies"). No cal tenir por de barrejar idiomes al principi, ni de demanar ajuda, perquè els catalanoparlants responen molt bé a l’esforç de parlar la seva llengua i ho entendran perfectament.