La majoria de diaris de Barcelona i de Madrid coincideixen avui amb la seva fotografia de portada: un míssil caigut i no explotat en un camp sirià. Hi ha variacions: El País la mostra al costat d’un infant que se n’allunya caminant tranquil·lament, a La Vanguardia veiem el projectil acompanyat d’unes manses ovelles i a l’ARA apareixen diverses persones al voltant seu, una de les quals li fa una foto amb el mòbil. Tenim mil maneres d’enfrontar-nos per sexe, edat, religió, diners, ètnia, creences, llengua, territori o perquè aquell m’ha mirat de manera estranya, però una cosa agermana l’espècie humana en pes: desenfundar el mòbil per fotografiar allò que ens pot donar uns likes, encara que sigui amb un perill potencial sever. La repetició de la mateixa estampa a diaris de signe divers m’ha fet pensar en l’últim (i de nou, brillant) article de Ferran Sáez, sobre les fotografies de guerra. Sosté el professor: “El nou puritanisme –que no és moralista en el sentit estricte del terme, sinó només estètic i emocional– imposa una mena d’aversió col·lectiva a tot allò que pugui resultar massa intens, massa real o massa incòmode”.
Jo diria que, en aquest cas, s’hi afegeix un factor no menor. Portem molts dies veient imatges d’explosions, i totes, com les famílies felices de Tolstoi, s’assemblen en la seva asèpsia: una ciutat grisa des de lluny i una bafarada de fum que s’alça cap al cel. Aquesta altra estampa, en canvi, té un gran poder estètic i també simbòlic perquè mostra el contrast entre la vida mundana i l’amalgama sinistra de metall que podria haver esclatat per endur-se a l'altre barri unes quantes ànimes. Si hagués explotat, i algun fotoreporter hagués captat el seu terrible efecte, ¿la premsa hauria publicat les imatges? I compte, que la pregunta també interpel·la el lector: ¿Aquella imatge l’hauria empès més a comprar el diari? Anem-ne parlant.
