FICCIÓ

Les preguntes sense resposta del nou festival de sèries de Canes

Clausurat ahir, sense premis per a ‘Félix’, Canneseries aspira a ser el festival bessó del seu homòleg cinèfil

Per què en diuen televisió quan volen dir sèries? Si ara ja no veiem les sèries només a la televisió, com diu Gael García Bernal. ¿I és el mateix una sèrie amb temporades de més de 20 episodis estrenats cada setmana que Félix, de Cesc Gay, amb sis capítols i una història que es tanca? Per al realitzador català, Félix és “un altre gènere”, perquè es consumeix d’una altra forma, es crea d’una altra manera.

Per generar preguntes i intentar respondre-les és, en part, per al que serveix un festival, ja sigui literari, de cinema o de televisió. En aquest sentit, Canneseries ha complert. La quantitat de preguntes que ha generat aquest nou festival supera les respostes que ha aconseguit. Però això no està malament. Tampoc es pot ser dur amb la primera edició d’un certamen que acaba de néixer i ho ha fet, a més, amb grans ambicions: aspira a ser el germà bessó del veterà Festival de Cinema de Canes copiant gairebé en tot una fórmula històrica que celebra la 71a edició al maig. Només una cosa separa tots dos certàmens: Canes cinema és elitista i gairebé no obre les projeccions al públic; Canneseries està pensat per al públic i hi està obert. Seria impensable d’una altra manera.

Inicis controvertits

Canneseries ha nascut entre la polèmica, perquè ha obviat el festival Sèries Mania, que França inaugurava oficialment a Lilla aquest any. L’alcaldia de Canes i una “organització privada” presidida per Fleur Pellerin, exministra de Cultura francesa, van decidir crear aquest Canneseries en el marc del MIPTV, el Mercat Internacional de Programes de Televisió, per sumar forces i poder així ser coneguts mediàticament com “la setmana més gran de la televisió”.

Com dèiem: Canneseries neix ple d’ambicions. Però, ¿cal un festival de sèries? O, fins i tot arriba tard? Aquestes han sigut algunes de les primeres preguntes que s’han plantejat en aquesta edició. El president del jurat, el novel·lista i guionista Harlan Coben, que clausurava l’edició amb la seva nova sèrie per a Netflix, Safe, hi respon “sí” i “no”, respectivament. “Estem vivint l’edat d’or de la televisió”, afirma. I una trobada així permet descobrir xous més enllà dels països productors que copen el mercat, com són els EUA i el Regne Unit. Ell, juntament amb cinc companys més, ha hagut de jutjar 10 sèries de nou nacionalitats diferents.

I, de fet, aquest primer jurat, en el qual hi havia Michael Kenneth Williams ( The wire), l’actriu alemanya Paula Beer o el compositor xilè Cristóbal Tapia de Veer, no ha donat ni un sol dels cinc premis a una sèrie anglosaxona. Tant When heroes fly, la guanyadora, com Miguel, que es va alçar amb el premi a l’elenc d’actors, són israelianes; Francesco Montanari es va emportar el guardó a la millor interpretació -no distingeixen entre actor o actriu, un encert- per la italiana Il cacciatore, i la noruega State of happiness va aconseguir guió i música.

Convertir-se en un referent

¿Seran llavors aquests títols les sèries de què parlarem en els pròxims mesos? És a dir, ¿aconseguirà Canneseries, com el Festival de Cinema de Canes, assenyalar les grans obres seriòfiles que s’estan fent ara al món? Aquesta és l’altra funció d’un festival, si no és la més gran. Però en aquest cas la resposta és més complexa. El jurat i el públic només veien el primer episodi de cadascuna de les sèries. ¿Es pot jutjar una sèrie pel seu pilot? Els nord-americans ho fan cada any en la seva temporada de pilots. Però, com diu Cesc Gay, la ianqui és “una indústria que es pot permetre gastar milions en un capítol que mai veurà la llum”.

Les sèries presentades en aquest festival tenien més d’un episodi. Alguna fins i tot ja té segona temporada en projecte, com Killing Eve, de Phoebe Waller-Bridge o Aquí en la tierra, de Gael García Bernal. Llavors? Només es poden comparar pilots i això pot ser un joc injust. És cert que en aquest boom de sèries que vivim si un primer episodi no atrapa probablement no veuràs els següents, però també ho és que, de vegades, un gran pilot acaba punxant tres capítols després, o que un inici fluix i complicat acaba sent una obra mestra (com The wire).

Però, esclar, finalment, és impossible pensar que un festival projecti temporades senceres. Quina és la solució? Potser per a la segona edició Canneseries s’hauria de plantejar la possibilitat de projectar dos episodis. O potser no i cal prendre-s’ho com una festa més i una plataforma per debatre sobre aquest nou mitjà al qual ja no podem anomenar genèricament televisió.

El palmarès de la primera edició del certamen

Millor sèrie

‘When heroes fly’ (Israel)

Millor actuació

Francesco Montanari, per ‘Il cacciatore’ (Itàlia)

Millor actuació especial

Repartiment de ‘Miguel’ (Israel)

Millor guió

‘State of happiness’ (Noruega)

Millor música

‘State of happiness’ (Noruega)

Millor sèrie digital

‘Dominos’ (Canadà)

Més continguts de