Qui arriba a la universitat?

S’acosta un canvi molt fort en les formes de producció de bens i serveis; un canvi pel qual, segons totes les previsions, desapareixeran moltes de les activitats que coneixem i en sorgiran de noves, molt més basades en coneixements complexos i especialitzacions que en força física i habilitats manuals. El nivell educatiu obtingut serà encara més decisiu per determinar les possibilitats individuals de tothom. Des del punt de vista tècnic, tot fa pensar que seran canvis positius perquè estalviaran esforç humà; des del punt de vista social poden ser un element més de fragmentació i de configuració d’uns grups molt amplis de persones empobrides, perquè en el nou sistema deixaran de tenir utilitat econòmica i es convertiran en el que s’ha anomenat “massa marginal”. De moment, la possible pèrdua de llocs de treball s’està xifrant, a Espanya, entre el 12% i el 15% del volum total d’ocupacions.

Augmenten alhora encara més les possibilitats d’èxit laboral de qui tingui alts nivells educatius, i això està posant en primer pla, en diversos països, la qüestió de la segregació escolar i dels biaixos que la provoquen sense que en siguem gaire conscients. Es revifa arreu el debat sobre les discriminacions educatives i l’enorme influència que tenen damunt els resultats obtinguts l’origen social i cultural. A Nova York, per exemple, s’ha vist que el percentatge de població negra i llatina que entra als instituts més ben valorats de la ciutat està disminuint: ja només són un 10% de l’alumnat, quan a les escoles públiques de la ciutat són un 70%. L’Ajuntament ha iniciat un replantejament per equilibrar al màxim les oportunitats dels diversos grups socials, malgrat que, evidentment, hi ha posicions en contra procedents dels grups que més accés hi tenen, que en aquest cas són els blancs i els orientals.

Què passa a Catalunya i a Espanya? Qui arriba a la universitat? Habitualment hi ha poques dades que permetin posar en relació l’origen social i cultural i els nivell educatius assolits. Però últimament s’han publicat un parell d’informes internacionals sobre educació comparada entre països: un de la Unió Europea, un altre de l’OCDE. De les moltes coses que en podem deduir, una que em sembla cabdal és que, per comparació, Espanya, i també Catalunya, presenten un perfil més dual, educativament parlant, que la majoria dels països avançats. D’una banda, tenim un percentatge més alt de persones joves titulades superiors que la mitjana de la UE (42,4% a Espanya i 40,7% a la UE); de l’altra també tenim més gent jove que entre els 18 i els 24 anys ja ha abandonat tot tipus d’estudis (17,9% a Espanya, 17% a Catalunya, 10,6% a la UE, en dades del 2018). Una franja de població massa elevada tenint en compte quin és el valor econòmic de l’educació. Alhora que els estudis universitaris no són prou aprofitats: Espanya és l’únic país on gairebé el 100% de les persones amb doctorat es dediquen a l’ensenyament, cosa que no parla gaire bé de la nostra recerca científica.

Sortosament tenim també dades recents del que passa a Catalunya. Ja l’any 2016 un estudi de la Fundació Jaume Bofill mostrava que la possibilitat d’arribar a cursar estudis superiors varia en un 35% aproximadament segons si la mare és analfabeta o té títol universitari. Sabem que el nivell educatiu de la mare sol ser un millor predictor que el del pare respecte del nivell educatiu assolit per fills i filles, un fenomen que es manté encara i que prové d’una situació passada, però que en pocs anys pot ser que s’inverteixi, atès el fet que ara hi ha més dones universitàries.

Doncs bé, un estudi de l’Observatori del Sistema Universitari que s’acaba de fer públic ens mostra clarament com estem: un 82,6% dels fills i filles de pares universitaris van a la universitat; quan els pares han cursat només fins a la secundària postobligatòria, el percentatge d’arribada a la universitat per la generació següent és ja només del 38,2%; i les persones filles de qui no ha anat més enllà dels estudis obligatoris ja només arriben als estudis superiors en un 28,3%. Igualtat d’oportunitats? Ni parlar-ne. I més encara, les tendències s’han accelerat amb la crisi, i els percentatges de joves de classe mitjana que arriben a la universitat han començat a baixar.

Seguim: els estudis comparatius per autonomies mostren que Catalunya és una de les que més segreguen per nivell cultural i social, per damunt de la mitjana de la Unió Europea. Estem, doncs, molt mal situats per avançar pel camí de la igualtat. Sabem que és un tema present en molts municipis, com per exemple a Barcelona, on el Pla de Barris ha iniciat un gir important en educació a les zones més desafavorides de la ciutat. ¿Serà suficient per capgirar una situació que es reprodueix espontàniament? És potser el moment de revifar els projectes educatius de ciutat perquè, des de la proximitat municipal -comptant, però, evidentment, amb la conselleria d’Educació-, es pugui fer front al nou repte i evitar que s’accentuï encara més la desigualtat que ja patim.