Puntual com un regal d’aniversari, el TSJC ha tingut la deferència de fer coincidir la festa nacional amb l’anunci de l’anul·lació de gran part del decret que pretenia blindar el català a les aules.
Espanya continua tenint el mateix pla de sempre per a Catalunya: que pagui i que calli. Sobretot, que pagui. Escric “Espanya” perquè quan el finançament no millora i el govern espanyol mateix admet que Rodalies és el pitjor servei de tots per culpa de dècades de desinversió, quan 33 anys després del Madrid-Sevilla en AVE encara no està fet el València-Barcelona i quan el català a l’escola ha d’anar jugant al gat i a la rata amb els tribunals, estem parlant d’una forma estructural d’exercir el poder a Catalunya, governi qui governi allà i aquí. Això és, exactament, el que la cultura política, econòmica i cultural espanyola entén per Espanya: només el castellà és espanyol, Madrid és el centre i la resta són perifèries.
Això no vol dir que no tinguem fortaleses ni marge per guanyar (de fet, posen especial atenció al que perceben com una amenaça, com el 20% del PIB, el 25% de les exportacions i universalitat de Barcelona), però la problematització constant que fa Espanya de la nostra existència i interessos acaba per afectar la nostra autoestima i, molt especialment, l’ús i el respecte pel català. Espanya ens estén cada dia la invitació a pensar que fàcil seria la vida per a nosaltres si no tinguéssim la dèria del català.
Avui és la llengua i demà serà qualsevol altra cosa. Tant és que l’actual govern de la Generalitat parli cada dia de normalització i es captingui dins l’autonomisme més respectuós amb la llei. En aquestes condicions, la independència continua tenint tota la lògica. El problema és que no ha tingut, ni té, ni sembla que hagi de tenir, la logística.
