Edició
Idioma
Opinió

Estimar en temps d'Ozempic

Un grup d'amics es reuneix per una celebració.
Un grup d'amics reunits per a una celebració. Getty
Joan Burdeus
10/10/2025
Crític cultural
4 min
Dossier Antoni Muntadas: la construcció de la por 13 articles

No només hi ha una febrada amb l'Ozempic, sinó que la patent del medicament expirarà aviat i versions genèriques molt més assequibles arribaran a les nostres vides. Això va més enllà d'una bona notícia per als diabètics o per als que el prenen per aprimar-se: segons molts estudis, els agonistes del receptor GLP-1, que és el nom tècnic de la cosa, redueixen el consum d'alcohol, cocaïna i tabac entre els addictes, prevenen atacs de cor, estan associats amb un risc menor de diversos càncers, ajuden amb les migranyes, alleugereixen el dolor de l'artritis i fins i tot podrien alentir la pèrdua de memòria associada a l'Alzheimer. Malgrat que l'entusiasme i els interessos econòmics ens haurien de fer desconfiar, hi ha indicis per parlar d'un medicament miraculós.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però esclar: a l'escepticisme sa que tots hauríem de tenir hi vull afegir un reportatge trist amb què he topat aquesta setmana. A "Matrimoni i sexe en l'era d'Ozempic", la periodista del New York Times Lisa Miller feia una pregunta als lectors del diari, especialment per a parelles en què un dels dos membres hagués fet el tractament i l'altre no: "¿Podríeu explicar com un medicament com ara l'Ozempic i la posterior pèrdua de pes han canviat la vostra relació?"

I encara que repassa molts casos, Miller se centra en la història d'una crisi: un home i una dona que després de divorcis respectius es van trobar a la mitjana edat dins d'una relació centrada especialment al voltant dels plaers compartits. Menjaven, bevien i tenien relacions sexuals a dojo, fins al punt que això es va convertir en un tret de la seva identitat que els agradava lluir i els feia contents. A la casa que es van construir per viure junts s'hi van fer una nevera especial per a vins al mig del menjador.

Més que triar entre moderació i excessos, es tracta de reconèixer que el que fa la vida vivible sempre és un excés

Tot meravellós fins que ella, que sempre havia tingut una mica de sobrepès, en va guanyar tant que es va disgustar i va començar un tractament per aprimar-se amb Ozempic. I al cap d'un temps havia perdut vint-i-cinc quilos, però també l'interès pels excessos: amb prou feines bevia i van complir més d'un any sense relacions sexuals. L'objectiu del reportatge no era científic –assenyalar efectes secundaris estrictament fisiològics del medicament–, sinó parlar de dinàmiques psicològiques i simbòliques, és a dir, de com la nostra vida pot canviar si canvia la percepció que tenim de nosaltres mateixos en aquesta mena de processos d'aprimament, de què passa si canviem un guió vital ple d'hedonisme per un ple de disciplina. La història acabava amb ell enyorant el cos d'ella i dient "Tot plegat és una merda", i ella tenint claríssim que haver perdut pes li dona una sobirania a la qual no vol renunciar: "Encara crec fermament que aquesta és una de les millors coses que he fet per a mi mateixa".

És impossible no connectar aquest cas amb l'auge del culte a la salut contemporani: les subscripcions al gimnàs no paren de créixer, l'índex de consum d'alcohol no para de baixar, la gent jove té menys relacions sexuals, el tabac es vol prohibir en espais públics, etcètera. Passa que el nostre clima cultural defineix salut d'una manera molt determinada que, sense voler polititzar-ho, crec que val la pena anomenar capitalista. És la salut entesa com una promesa de satisfacció en el futur a canvi d'encadenar sacrificis en el present; la idea que la felicitat plena és possible si acumulem prou guanys per a l'empresa que som nosaltres mateixos.

La novetat que veig en tot això de l'Ozempic és que, tradicionalment, la moderació era vista com la clau per a la llibertat, que la tasca espiritual per excel·lència era mantenir a ratlla certs excessos que ens fan perdre el cap, com ara desitjos desfermats de fama, de riquesa o de plaers. Avui, però, podem parlar sens dubte del risc d'una esclavitud de la moderació i d'una falta d'eines culturals per donar sentit als excessos. Contra un cert clixé que veu la reivindicació de l'alcohol, la festa i el risc com una proclama cunyada i individualista, la realitat és que defensar un espai de resistència davant del mandat d'optimitzar-nos pot ser una manera de protegir un interès col·lectiu.

Perquè, més que triar entre moderació i excessos, es tracta de reconèixer que el que fa la vida vivible sempre és un excés: preocupar-nos pels que estimem més que per nosaltres mateixos, dedicar una quantitat excessiva d'hores i recursos a una passió, ajuntar-nos amb un grapat de desconeguts per intentar canviar les coses sense cap garantia d'èxit. De fet, l'obsessió per la salut és en ella mateixa una mena d'excés que manté tanta gent enganxada justament perquè ens hi podem implicar com una causa que ens demana grans sacrificis. La gran diferència, però, és que alguns excessos ens confronten amb el reconeixement de la nostra finitud, mentre que altres es basen a ignorar-la i fer-nos creure que podríem transcendir-la. Només els primers ens alliberen.

No cal dir que tot això d'arribar a acceptar la finitud és molt difícil, i que la llibertat de què parlo té un punt agredolç. És aquella barreja d'alegria i pena que apareix quan considerem les joies de la vida al costat de la seva naturalesa imperfecta i transitòria, que no és casualitat que trobi el seu lloc en la mena de sopars en què ens ajuntem amb els nostres i sempre acabem menjant, bevent i allargant-nos una mica més del que seria raonable.

Dossier Antoni Muntadas: la construcció de la por 13 articles
stats