Impotència i crueltat
“El nombre de palestins morts és realment insuportable”. “Estic convençut que el terrorisme no es pot erradicar exclusivament mitjançant el pes de la força”. “Cal distingir entre els objectius militars i la protecció dels civils”. Certament, el president Sánchez no es va estar de res davant del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Fins i tot va insistir en els dos estats com a solució. A les imatges es palpava la tensió. Sánchez llegia –ni una coma per a la improvisació– i amb la mirada baixa transmetia una incomoditat desconeguda en ell. Més tard reblaria les seves paraules en la trobada amb el president Herzog: “La resposta no pot implicar la mort d’innocents”.
De Biden a Macron, els principals dirigents occidentals han posat la solidaritat amb Israel en primer pla i han defensat la resposta bèl·lica sense gaires escrúpols. Sánchez és el dirigent occidental que ha anat més enllà. Van passant els dies, les atrocitats continuen. Diuen que la repetició d'imatges té un efecte banalitzador i que, a còpia de veure nens destrossats cada dia, s’acaba normalitzant l’horror. Jo no ho crec, ans al contrari, cada imatge em genera una indignació més gran per la sensació d’impotència generalitzada davant el desgovern del món. I Europa accentua la seva ja natural condició de negociador evanescent. Incapaç de fer bellugar les coses.
Quan les dues parts del conflicte han corregut a recordar que, complert el termini de la treva, es tornarà a la guerra amb la mateixa insídia que fins ara, suposo que és la mala consciència occidental la que presenta com un èxit una comèdia que beneficia un nombre ínfim de persones i que servirà perquè l’exèrcit israelià recuperi forces.
Malgrat la seva doble condició de president espanyol i europeu, les paraules del president Sánchez sabem que són testimonials i de recorregut limitat. Però trenquen un tabú: la condició d’intocable del govern israelià.
Estem en un món en què sembla impossible acceptar una cosa tan elemental com que la matança que va fer Hamàs és un acte terrorista i la resposta israeliana és d’una crueltat que situa les dues parts en l’àmbit dels crims contra la humanitat. Israel ha arrasat els hospitals de Gaza per demostrar que hi havia túnels subterranis. Evidentment, no hi ha trobat un sol líder de Hamàs. Per a tot això aquesta matança?
Fins ara només el secretari general de l'ONU, António Guterres, havia dit les coses pel seu nom. I només ha servit per confirmar la inutilitat de les Nacions Unides. I tot plegat en ple ascens de l’autoritarisme postdemocràtic. Ara, l'Argentina i Holanda. El món pinta lleig.
