És sorprenent la facilitat amb què, especialment en el món de la cultura, es presenten obres de tota mena que pretenen ser trencadores, que volen eliminar prejudicis i acabar amb els estereotips o que es vanten d’expressar-se “sense filtres”. És una pretensió entre ingènua, molt ingènua i arrogant, ridículament arrogant. Dos vicis imperdonables en cultura perquè la ingenuïtat demostra ignorància i l’arrogància oculta una poca lucidesa que porta a l’autoengany o, pitjor, a la voluntat d’enganyar els altres.
D’entrada, a qualsevol forma de comunicació, si es vol que sigui compresa, li cal el recurs a formes expressives intel·ligibles i, per tant, que inevitablement siguin culturalment preexistents. Certament, es poden trencar uns motlles determinats, però per fer-ho cal emprar altres motlles que, a més d’alternatius, s’entenguin. Si no, no s’haurà trencat res. I esclar que es poden qüestionar uns prejudicis molt arrelats i moralment nocius o fins i tot execrables, però només es podrà fer des de la perspectiva d’uns altres prejudicis i uns altres principis morals a partir dels quals sigui possible la crítica als primers i, hipotèticament, la seva substitució.
La il·lusió d’un coneixement sistemàticament crític, sense prejudicis ni estereotips, és una fal·làcia. Posem-ne un exemple. No fa gaire escoltava una directora d’escola fent la defensa imperiosa d’un ensenyament crític. Dit així, però, l’expressió queda curta perquè per ser crític cal partir d’una concepció alternativa d’allò que es vol posar en qüestió. I si l’expressió queda curta és perquè manté en silenci quin és l’ideari ideològic que s’exalçarà amb aquesta crítica. És possible que algú tingui molt clar allò que vol criticar —costums socials, institucions, idees...— però que, en canvi, tingui poca consciència del punt de vista des del qual les qüestiona. Però poca consciència no vol dir que aquest a priori no existeixi. I és del tot imaginable que la confusió o la ignorància sobre la pròpia ideologia sigui transmesa en aquest estat nebulós. Tanmateix, llavors —oh paradoxa!—, si la crítica es fa sense un fonament explícit, és obvi que el fonament quedarà fora de tota possibilitat de ser ell mateix avaluat críticament. Que a vegades potser ja és el que es pretén...
Agafem aquesta altra idea: la de la possibilitat d’expressar-se “sense filtres”, que també hem sentit. Tot llenguatge, començant per la llengua oral, ja és un filtre. I no crec que s’hagi d’insistir en el fet que tota llengua transmet una manera d’entendre el món construïda al llarg de temps. Sotmesa a canvis, esclar, però amb prou estabilitat per assegurar que ens podrem entendre entre generacions i des de posicions socials diverses. Però si la llengua, que és la institució social sobre la qual es construeixen tota la resta, ja és un filtre, imagineu-vos els filtres que hi afegeix, posem per cas, l’ús d’un llenguatge televisiu. O d’un llenguatge plàstic. O un de literari. Fins i tot la música és un filtre d’una gran potència a l’hora d’il·lustrar i transmetre emocions, estats d’ànim... I també són filtres la gestualitat conscient i la involuntària, la indumentària. I, òbviament, la nuesa també és un filtre. De manera que la pretensió d’explicar res “sense filtres” és una ximpleria que, en el millor dels casos, delata una estratègia comercial astuta per anunciar un producte simplement irreverent i poca-solta. I, en el pitjor dels casos, delata indigència expressiva i banalitat cultural.
Segons el meu criteri, l’única manera de tenir un veritable pensament crític és fent explícit, precisament, el fonament i la perspectiva des dels quals es fa. Una escola realment crítica, per tant, seria la que faria transparent quines institucions i quines idees defensa i amb quines raons per poder qüestionar les altres. De la mateixa manera, la superació racional d’un prejudici només es pot aconseguir explicitant les raons que sostenen el prejudici pel qual, inevitablement, se’l voldrà substituir. Si no, el primer prejudici persistirà perquè, si hi és, és perquè amb raó o sense ha trobat més consens social. Un camp adobat per a aquest debat, actualment, és el de la immigració, en què determinats prejudicis socialment nocius només podran ser substituïts per una nova mirada —hauria de dir, per prejudicis positius— si està avalada per dades sòlides i bons arguments, i no només per moralismes poc consistents.
Pretendre ser trencador sense ni haver-se plantejat què és el que s’està construint alternativament pot tenir l’atractiu de la provocació. Però, si no hi ha alternativa clara, més enllà del malestar que es crea, el lògic és que la ruptura acabi en la més absoluta inutilitat.
