Joves que exageren la desesperança
“Allò que caracteritza l’actual joventut és l’ensorrament dels ideals, la desil·lusió i, en conseqüència, en major o menor grau, l’escepticisme”. És una frase que m’ha vingut a la memòria ara que es torna a parlar de la pèrdua de confiança en la democràcia dels joves catalans. La gràcia de la frase, però, és que pertany al filòsof José Luis López Aranguren recollida al llibre La juventud europea y otros ensayos, publicat... el 1961! Una bona frase per començar a relativitzar l’alarma sobre els joves d’ara que s’estarien tornant d’extrema dreta.
El primer que convé observar és la discrepància que hi ha entre una certa idea de la joventut com a portadora de grans ideals de transformació social i, en general, el seu efímer compromís real. A cada expectativa de canvi social –també li va passar a l’independentisme– es comet el mateix error: imaginar que la presència d’uns quants joves en els moments més durs de la confrontació garanteix l’èxit futur del projecte. I no. Com també és habitual el tòpic contrari: quantes vegades, davant d’expressions juvenils “revolucionàries”, no es respon dient que són coses que es curen amb l’edat?
El que passa és que a cada època les lectures esbiaixades sobre el perfil ideològic dels joves es deuen a la temptació de voler-los carregar les expectatives esperançades dels adults, o de descarregar-hi totes les pors del moment. I, tanmateix, el recorregut biogràfic dels joves sempre és incert perquè els marcs socials en què hauran de viure són imprevisibles. El cert és que la caricatura que es fa dels joves diu més de l’esperit dels temps en què se’ls imagina que no pas d’ells mateixos. És a dir, són un mirall de les quimeres i aprensions dels adults. Per això ara ens espanta que se’ns tornin d’extrema dreta.
Sense entrar en qüestions metodològiques, de l’enquesta de l’ICIP que ha fet saltar les alarmes se'n poden fer unes consideracions. La primera, que una cosa solen ser les preguntes que fan els enquestadors i què volen saber, i una altra què entenen i què volen dir els entrevistats amb la seva resposta. Així, què significa que el 24% dels homes joves (de 18 a 24 anys) diguin que no estan d’acord amb la frase “malgrat que la democràcia pot tenir problemes, sempre és preferible a qualsevol altra forma de govern”? Doncs coses diferents i contradictòries. Primer, segur que suma els simpatitzants d’idees autoritàries reaccionàries amb les dels anticapitalistes que senten aversió a les democràcies liberals. A més, no és fàcil saber quines podrien ser aquestes imprecises “altres formes de govern” que se’ls suggereix a la pregunta. Finalment, i encara més senzill, es pot entendre com una resposta enutjada que manifesti el profund descontentament, si no irritació, amb la democràcia que coneixen.
L’altra cosa que cal tenir en compte és que els joves no són una realitat homogènia. Per entendre-ho, a més de l’edat i el sexe, hauríem de saber més coses d’aquest 24% de “desafectes” amb la democràcia. Per exemple, dades significatives dels nivells d’educació, de les experiències polítiques al seu país d’origen o dels pares, de les seves adscripcions religioses, i encara de la tipologia dels barris on viuen. Ja ho havia escrit anteriorment i ho repeteixo: no és tant que els joves “es tornin” de dretes, o antifeministes, o que desconfiïn de la democràcia, com sobretot que hi ha nous contingents de població –d’aquí o de fora– que canvien el paisatge ideològic previ. Un fet menys habitual en el perfil de la gent gran, el grup més estable en les seves opinions, com també mostren les enquestes.
Seria un greu error, doncs, suposar l’existència de canvis de mentalitat en els joves i no entendre que el que sobretot hi ha són noves sumes de joves amb mentalitats diverses. Si donem per fet que tenim una societat extremadament fragmentada, qualsevol anàlisi de la realitat hauria de partir del reconeixement de cadascun d’aquests fragments i de les seves mentalitats. Erik H. Erikson escrivia que “les biografies estan inextricablement entreteixides amb la història”. Sí, i ara caldria afegir que, més concretament, dins de cada una de les històries socials –allò que en Vicenç Villatoro anomena “bombolles”– que conviuen en un mateix espai físic.
I, en qualsevol cas, vist el context social i polític en què es fan les actuals enquestes, seria bo recordar una sentència, crec que de Max Scheler: “L’esperança desenganyada només troba consol, inconscientment, exagerant la desesperació”. Sí: potser el que recullen amb precisió les enquestes i que hauríem de saber llegir bé és aquesta exageració desesperada de la manca d’esperança.
