En l'era de la posthegemonia
Assistim a les darreres setmanes, des del goig estiuenc del Primer Món, impactats per les notícies que ens arriben de Kabul. No concebem una victòria del mal com la que representa, per a la nostra raó, la presa de nou de Kabul per part dels talibans ("estudiant religiós", en l’idioma paixtu). La raó ens diu que el mal té forma d’inhumanitat i marginació de sectors com la dona i les minories ètniques i religioses. La nostra raó no ens parla de l’ampli suport popular que durant aquests quasi vint anys els talibans han acumulat. Potser el que indigna Occident és el retorn a la governabilitat local d'un país, l'Afganistan, que va ser interrompuda l'any 2001 pels Estats Units després de la macabra data de l'11-S a Wall Street, amb el suport de la comunitat internacional.
Amb perspectiva, constatem que l'11-S del 2001 s'erigia en el moment fundacional d'un nou món encara per venir. Tots sentíem que començava alguna cosa nova, però érem incapaços de definir-ne les característiques: es tractaria de la posthegemonia, entesa com la fi de la dominació tradicional dels estats. La dominació té avui dia altres formes, una pell ben diferent. Si de cas, es debat entre un capitalisme de plataformes que ens controla minut a minut i models d’economia en què perversament s’uneixen capitalisme i estats totalitaris, però, en tot cas, el debat és lluny de les armes.
Tot i l'enorme difusió propagandística que va tenir l'última operació de l’era de l’hegemonia militar, dirigida pels últims falcons de la gran fantasia ianqui (Donald Rumsfeld, Condoleezza Rice, Colin Powell), l’operació Llibertat Duradora feia tard. L'11-S inaugurava la fi del món global –precisament el que havia fet possible la vivència d’aquell instant inoblidable de forma sincrònica arreu del món–. Fer esclatar dos avions contra les torres símbol de l’imperi capitalista no alertava als Estats Units d'una possible invasió o dany al propi territori. El que feia era recordar a Occident que el món volia decidir per si mateix, fins i tot aquelles geografies que la racionalitat occidental descriu com a bàrbares –Afganistan, Iraq, etc.–. El que llavors no vam voler veure, ara sembla evident, tot i que ens rebenti igualment: l'Àsia, i en particular l'eix Xina - Rússia - països islàmics, esdevé un enclavament aliè a la nostra lògica, però capaç de crear altres narratives sustentades en tradicions i ideologies diferents.
En definitiva, vivim plenament inserits en una tercera i darrera fase del cos mutant de l’hegemonia: després del llarg segle XX, dominat per exèrcits, blocs i aliances entre nacions –que van permetre el sentit de ser d’Occident–, va arribar al tombant de segle XXI el domini de la globalització político-econòmica. En aquell context, els Estats Units regnaven per terra, mar i aire. Ara, el món s'endinsa cap al replegament de les nacions, abocades a governs identitaris –del Brexit als nous feixismes d'Europa; dels nous totalitarismes d'estat com Rússia a la tornada de l'islamisme més fonamentalista–. Cada model defensa la seva excepcionalitat –la forma eufemística amb què els americans van definir durant dècades la seva superioritat i condició extraordinària.
Aquesta superioritat, que durant segles va ser la d'Europa, està avui en crisi. I l'agonia amb què Occident viu la pèrdua de certeses indiscutibles es plasma aquests dies en imatges i actituds vers la pèrdua de Kabul. La icona cultural de l’Europa de la raó, si és que això existeix, Bernard-Henri Lévy, exposa avui els mateixos arguments que el 2002 sota la França gloriosa de Chirac. Llavors la televisió francesa ens ensenyava l’enfant terrible francès prometent als mujahidins combatents contra el primer govern talibà l'ajuda d’Europa, davant la mirada escèptica de l'antic líder de la resistència Ahmed Xah Massud. Avui penja a Twitter les converses que té amb el fill del Lleó del Panjshir, Ahmed Massud. És la imatge agonística d'Europa.
Mentrestant, als Estats Units es viu amb més perplexitat que agonia la retirada de Kabul. Sorprenia la setmana passada la incomprensió de la premsa davant les explicacions del portaveu de la Casa Blanca. La posició oficial –que els talibans avui dia ja ni poden ni pretenen atacar els Estats Units– no satisfà el ciutadà nord-americà. És un ciutadà que conviu amb un insuportable sentiment contradictori l'anhel de seguir conquerint el món amb el pànic a la pèrdua d'expectatives de vida de les classes mitjanes en el seu dia a dia americà. Aquesta és la nostra paradoxa, la d'Occident: convençuts de seguir imposant la nostra racionalitat, ens hem oblidat del preu a pagar per tanta corrupció i espoli provocats al món. La victòria dels talibans és l’última forma de populisme –religiós i antioccidentalista– i rep el vistiplau de la població més desfavorida i rural per fer front a la cobdícia i desordre dels governants imposats per Occident.
En temps de replegament de les ideologies cap al terreny de les identitats, el malestar profund d'Occident és no veure's tan lluny dels mals quotidians de l’enemic. El període de la intervenció internacional a l'Afganistan va començar amb un atemptat terrible contra la consciència d’Occident (2001), i dijous passat acabava amb un nou episodi sanguinari que impossibilita al Primer Món marxar amb la consciència tranquil·la i, pitjor encara, amb la moral alta.
