El Marroc: trencar la ignorància

Entre el vertigen i l’esperança seguim la gran sacsejada que remou el Marroc. Les protestes de la darrera setmana, encapçalades pels joves de la GenZ212, no fan més que recollir el testimoni dels clams dels darrers mesos de comunitats rurals de l’Atles; de la indignació dels usuaris dels hospitals públics, colpejats per la manca de recursos i personal; d’estudiants i professors, que han de treballar en condicions que fan molt difícil l’aprenentatge; d’un país ofegat per la inflació i la destrucció de feines precàries de subsistència, arrasades a cop d’excavadora pel mateix govern, capficat en una única cosa: fer neteja per ser un país “modern” i acollir amb pompa el Mundial de futbol 2030, el somni humit de grans inversors. L’aparador mundial cobejat que acapara un pressupost de 3.950 milions d’euros. El discurs oficial, tal com va recollir el primer ministre recentment a l’Assemblea de les Nacions Unides, és que el Mundial servirà per visibilitzar “la cara radiant” d’Àfrica al món. Aquests diners, tan necessaris per resoldre les mancances més elementals en salut, educació i foment de l’ocupació, serviran per a algunes infraestructures, que, certament, estan millorant des de fa uns anys en molts llocs del país (però no a tot arreu): la reforma de cinc estadis de futbol i la construcció amb un pressupost de 459 milions d’euros del nou estadi de Casablanca, el que serà el més gran del món. La política de l’aparador. Mentre el nou estadi de Rabat, Moulay Hassan, et transporta al que podria ser Dubai o Qatar, i mentre el tren Boraq (TGV) et porta com un llamp de Tànger a Casablanca, en els trens regionals la gent hi viatja encabida com bestiar, i existeixen encara barris de barraques a les grans ciutats i pobresa extrema a les comunitats rurals.

El poble marroquí ha viscut amb una aparent resignació la injustícia social i la corrupció. El cost de la rebel·lia, quan s’ha donat, com a la revolta del Hirak rifeny el 2016, ha estat molt alt. Però l’obscenitat dels contrastos dels darrers anys, tan presents en la societat marroquina, era insostenible. Els pressupostos faraònics per als estadis xoquen amb la realitat d’una bona part del país: encara avui moltes famílies del Haouz, la zona dels terribles terratrèmols del 2023, tenen com a sostre la lona d’una tenda. El líder de les protestes d’aquestes comunitats, Ait Mehdi, està avui empresonat amb una pena de quatre anys. El món rural no compta. El seu abandó és total.

Igualment, la façana marítima està sent arrasada per convertir-la en una segona Costa del Sol. En massa racons es diu adeu a les guinguetes, a les barraques per als surfistes, que sobrevivien gràcies a un turisme de poc impacte però que es trobava en les comunitats locals i contribuïa discretament a la seva economia. Adeu a barris sencers d’economia informal: els artesans del guix de Casablanca van veure com, en tres dies, l’enorme solar al barri de Kouzama de la ciutat on treballaven des de feia anys era arrasat per les excavadores. No n’eren els propietaris, sinó que ho era la ciutat, però cap negociació va ser possible. Aquesta és una història que es repeteix a la gran metròpoli de Casablanca, però també a les altres ciutats marroquines que acolliran el Mundial.

I aquesta vegada els joves han dit prou. La ruptura generacional és evident: aquests joves han crescut aprenent dels seus pares que el silenci era la manera de sobreviure i la resignació la cuirassa per fer-ho possible. El 25% dels joves d’entre 15 i 29 anys ni estudien ni treballen i a les ciutats l’atur juvenil arriba al 50%. Què hi tenen a perdre? Ningú s’esperava la seva empenta i resolució.

Després d’una setmana i tres morts, les demandes són les mateixes (salut, educació, prou corrupció, millora de l’ocupació), però el govern no ha estat capaç de fer l’autocrítica que se li demanava i ningú ha dimitit. Tampoc el primer ministre, Aziz Akhannouch, un home de negocis i multimilionari que no ha volgut entendre les necessitats imperioses del país i la seva gent.

El que passa al Marroc ens interpel·la no només per la proximitat sinó per entendre la complexitat del país d’origen d’un 16% de la població estrangera de Catalunya, la comunitat més gran amb diferència al nostre país. Avui a Catalunya hi ha molts catalans d’origen marroquí, i el coneixement i l’interès que tenim pel Marroc amb prou feina surt dels estereotips esperats: la visita a Marràqueix, la nit al desert, el te i les pastes. Hi ha una gran ignorància sobre la riquesa i la complexitat del país i costa trencar amb una imatge exotitzant o reduccionista. Ara els joves han demostrat que llegeixen el seu present i que volen ser amos del seu futur. Cal escoltar-los i aplaudir el seu coratge i la seva resolució i esperar que altres col·lectius s’afegeixin al que podria esdevenir la clau de canvi de moltes coses. En aquests temps terribles, una alenada d’esperança ve del Marroc i reclama que li dediquem l’atenció que mereix.