Ser professor és un ofici i, com qualsevol altre, requereix dedicació i aprenentatge. És un ofici meravellós, potent, que incideix amb rellevància en la vida de les persones. Vaig començar a fer de professor el 1986, fa uns 40 anys, i sempre m’he sentit afortunat d’haver tingut aquesta feina. Als anys 80, però, ser docent no era el mateix que ser-ho al segle XXI: el món ha canviat… i haurà canviat d’aquí a pocs anys. L’ofici no és fàcil. Treballem per a adolescents, persones amb una visió del món diferent de la que tenim els adults. Sorgeixen conflictes. Cal ser-ne conscient i estar preparat per afrontar-los i, si pot ser, resoldre’ls.
Fer de professor també ha tret el nas a la literatura catalana. Toni Sala publicava Petita crònica d’un professor de secundària (2001) i, fa poc, Damià Bardera Incompetències bàsiques (2024). Són dos llibres amens, ben escrits, amb ressò mediàtic. Comparteixen una visió de l’estudiant com a adversari del professor, i ho amaneixen amb anècdotes que perfilen la toxicitat del sistema educatiu, la baixada de nivell i la inutilitat de la innovació educativa i la formació del professorat. Un to diferent, oposat, és el de Jaume Cela a Calaix de mestre (2004) o el de Va de mestres (2009) de Cela i Palou, mestres amb una llarga trajectòria i un to il·lusionant sobre l’ofici.
El discurs queixós de l’educació denuncia una baixada de nivell (que des de temps immemorables no para de baixar). La paradoxa, vet aquí, és que les veus crítiques –que menyspreen l’aprenentatge per competències– fan servir com a argument els resultats de les proves competencials. Convido el lector a conèixer les de 4t d’ESO (només fa falta un cercador i connexió a internet). Però, a què ens referim quan parlem de “nivell”? Tot sovint ho he preguntat a companys queixosos del descens i cap no m’ho ha sabut explicar, o s’han referit a pocs coneixements i males actituds. Per a mi el nivell es vertebra en quatre habilitats: llegir, parlar, escriure i calcular (hi afegeixo l’expressió corporal i plàstica: educació física, musical i plàstica són imprescindibles). Però també en la curiositat, la creativitat, aprendre a pensar amb esperit crític i saber comportar-se èticament (amb els altres i amb un mateix). I sí, nivell també és el bagatge de coneixements i com s’és capaç de fer-los servir per resoldre situacions quotidianes. Saber què és una vacuna, expressar-se en anglès, situar un lloc al món o entendre què va suposar el franquisme al nostre país és tan rellevant com fer servir els punts i les comes o calcular un percentatge.
Ser professor requereix formació. No n’hi ha prou amb ser filòleg, biòleg, físic… Fa falta conèixer la didàctica del que s’ensenya, dominar metodologies que faciliten l’aprenentatge i saber avaluar-lo –convé llegir la professora Neus Sanmartí per comprendre l’avaluació–. Com en qualsevol altre ofici, també calen qualitats. No tothom pot ser professor, com no tothom pot ser músic, fuster o dibuixant. I la vocació?, es preguntarà algú. En aquest ofici la vocació és important, però no és suficient ni imprescindible. He tingut companys amb vocació que s’han estimbat. Fa unes setmanes, aquest diari publicava l’escrit d’un professor amb experiència, que raonava per què deixava l’ensenyament. També he tingut companys (més que els vocacionals) que no els agradava la feina, però la feien amb eficiència i correcció.
L’organització dels centres, els recursos, el currículum o les hores atorgades a cada matèria són importants, però no tant com el que fa cada professor, dia a dia, a l’aula. La selecció i formació del professorat és clau. Cal revisar a fons l’accés per oposicions a secundària. Un sistema selectiu i formatiu com el que tenen els metges (MIR) seria més adequat. Ras i curt: els mèrits acadèmics han de comptar, però ha d’existir una formació inicial impartida, sobretot, per mestres i professors experts, i un curs lectiu remunerat en un centre educatiu (tutoritzat per professorat amb experiència), on els aspirants a professors entrin a les aules i resolguin si aquest és l’ofici que volen (i poden) fer. En tot cas, una feina en la qual constantment s’avalua també ha de ser avaluada; és massa important perquè no ho sigui. En un article recent d’aquest diari, la professora Anna Jolonch apuntava com es pot avaluar el professorat.
Per acabar, el departament d’Educació necessita millorar: ha de cuidar més els mestres i professors, perquè són l’essència del sistema educatiu. És responsabilitat seva triar-los, formar-los i avaluar-los. També dotar-los dels millors recursos i alliberar-los de feines burocràtiques. El nou curs escolar comença i milers de docents treballaran amb dedicació i entusiasme cada dia a les aules dels centres educatius del país. Donem-los tot el suport i reconeixement que necessiten perquè facin bé el seu ofici, perquè ajudin a créixer i a fer millors moltes persones.
