Hi ha gent que crea problemes i hi ha gent que els soluciona. La felicitat individual i la convivència social es construeixen dia a dia, gest a gest. Els problemes hi són, esclar. La vida és entropia, tendim al caos. Els solucionadors acostumen a ser discrets, feiners, amables. Els que es recreen en els problemes –problemistes?– poden ser molt vistosos i sorollosos, i amb aparença de justiciers. Fora immigrants! Fora polítics! El català es mor! I vinga a cridar.
Sovint, però, grates una mica i darrere el mal humor no hi ha cap idea ni cap acció plausible. Abans d’això en dèiem rebentisme. Està bé revoltar-se contra el que no ens agrada, però no n’hi ha prou amb la queixa amarga, la recerca de culpables fàcils i unes proclames tan vistoses i simplistes com falses. El triomf del populisme ultra, en totes les seves variants esperpèntiques, tant les de fora com les nostrades, surt d’aquí. Els uneix que bramen molt i assenyalen enemics a cada piulada. Fan política com si fessin la guerra. Són orgullosament immoderats i fatxendes, de somriure procaç. No cal que doni noms, oi?
A l’altre costat tenim un exèrcit pacífic d’herois silenciosos que piquen pedra sense fer-ne bandera, tant en la política –sí, malgrat la mala premsa, segueix havent-hi molta gent que es dedica a la política de base o que treballa a l’administració amb voluntat de servei, de fer feina– com en la societat civil. En aquest segon àmbit, a Catalunya comptem amb un ventall amplíssim i divers d’entitats socials, l’anomenat tercer sector. Un tresor massa poc valorat. Unes associacions que, si fossin als Estats Units, ara mateix estarien a l’ull de l’huracà trumpista, amenaçades de desaparició. Què vol dir ajudar els immigrants, els sensellar, els discapacitats, els aturats, les dones maltractades, els països llastats per la misèria...? Que s’espavilin solets! Que no s’aprofitin dels serveis i els ajuts públics! Massa subvenció!
Aquest és el discurs que s’escampa a tot drap sense gaires subtilitats. Compassió? Ajut? Solidaritat? Els vells conceptes de l’humanisme cristià estan sent bescantats, ridiculitzats. I, malgrat tot, algú fa la feina desagraïda de mantenir una mínima cohesió social a peu de carrer, contra vent i marea. No és la solidaritat-espectacle de la Flotilla per Gaza, que no dic que no sigui útil i necessària per despertar consciències, però és tant o més important. Sense el seu acompanyament quotidià a tanta gent en la dissort estaríem col·lectivament molt pitjor. Són aquest petit exèrcit de voluntaris compromesos i treballadors d’entitats socials igualment compromesos –i amb sous baixos– els que s’arremanguen per fer de pont amb la fredor burocràtica de l’administració, donant cobertura als forats assistencials que deixa el sistema, trobant sortides concretes a situacions complexes, parlant cara a cara amb la gent que no se’n surt. Expertesa humana i sentit pràctic. Solucionen.
Són, en definitiva, una estructura d’estat invisible i fràgil. Fan una feina troncal en unes condicions complicades, amb un volàtil suport econòmic de l’administració, sense prou reconeixement jurídic, pendents sempre de capricis governamentals canviants. No tenen ànim de lucre però sovint se’ls tracta com uns agents privats mercantils més. El nostre estantís estat del benestar resultaria inviable sense el concurs de les entitats del tercer sector. Per què, llavors, no els donem el reconeixement institucional que es mereixen? A Europa hi ha moltes entitats que, per exemple, construeixen i gestionen habitatge públic, i amb més solvència que l’administració: les housing associations dels Països Baixos tenen en concret 2,3 milions d’habitatges. I a Suïssa el cooperativisme de l’habitatge és clau en ciutats com Zúric i Basilea. Quan es parla de concertar serveis, la prioritat haurien de ser les entitats socials, sigui en sanitat, educació o habitatge, un bé de primera necessitat que no es pot deixar només en mans del lliure mercat. Tinguem cura dels nostres herois silenciosos.
