24/07/2021

Política sumaríssima

3 min
Política sumaríssima

Podem acabar acostumant-nos al nivell sostingut de dramatisme, grandiloqüència i ignorància desacomplexada -ja ho saben, el mallorquí no és català, segons Pablo Casado- de la política espanyola i passar per alt la gravetat de la crisi institucional que viu l’Estat. De fet, a molts ciutadans espanyols, responsables últims de la degradació democràtica en la qual vivim, tampoc no sembla importar-los gaire.

El nacionalisme espanyol, de dretes i d’esquerres, no es va donar per al·ludit amb la sentència de l’Estatut i fins i tot la va celebrar sense pensar que, com deia el pastor luterà Niemöller, la covardia davant les injustícies acaba alimentant-les i no discrimina les víctimes. Per això, la rebaixa a conveniència dels estàndards democràtics sempre acaba passant factura en termes de qualitat de la convivència. I som on som, com diria Pedro Sánchez utilitzant el poeta.

Uniformes i togues

Quan l’any 2010 el TC va anul·lar l’Estatut del 2006, va obrir-se un procés que avui no només encara no està resolt sinó que està deixant l’edifici del sistema democràtic espanyol amenaçat de ruïna. El Parlament, el Congrés, el Senat i els ciutadans que es van expressar en referèndum van ser menystinguts per un tribunal de majoria conservadora que va esmenar la plana al govern socialista de Zapatero. La cosa ha anat a més, i si durant dècades la involució s’imposava amb uniforme militar, avui es fa amb toga i carregant-se la capacitat de la Constitució d’adaptar-se a la realitat d’una societat plurinacional les necessitats de la qual evolucionen.

Amb els anys, la molt conservadora judicatura s’ha anat empoderant i ha anat marcant la realitat política gràcies a l’externalització de funcions que li va fer el govern del PP amb Mariano Rajoy i la “brigada Aranzadi” de l’aleshores vicepresidenta Soraya Saénz de Santamaría. El govern del PP va renunciar a fer política amb la qüestió catalana i es va servir del TC i de l’Audiència Nacional, principalment. A més, s’hi han anat sumant tribunals administratius i ordinaris, connectats amb l’ala reaccionària més creativa a l’hora de construir els sumaris dels diversos processos del Procés.

Govern il·legítim

Fins avui, quan l’objectiu ja no és Catalunya sinó deslegitimar el govern de coalició entre socialistes i comuns. Avui la guerra a dins del TC i del CGPJ contra el govern socialista, especialment a través de l’obstruccionisme de la dreta, que té les renovacions dels òrgans judicials bloquejades, ha arribat a quotes alarmants a dins de la UE. És una guerra en la qual estan alineats magistrats i partits polítics que entenen l’oposició com una batalla a mort i pretenen deslegitimar el govern de coalició controlant la justícia o, si cal, bloquejant-la.

La sentència que ha considerat inconstitucional que el govern del PSOE decretés l’estat d’alarma en el bàrbar inici de la pandèmia ha fet explotar el TC i amenaça amb paralitzar-lo o fer caure el seu president, Juan José González Rivas. Amenaces dels conservadors de no assistir a les reunions, vots discrepants intensos i una bronca mediàtica descomunal desacrediten el tribunal que hauria de ser el garant de la vitalitat constitucional. En paraules del vot discrepant del magistrat Juan Antonio Xiol, la Constitució si no es renova es converteix en un organisme “inert”, i una “concepció essencialista del dret, degradada fins a l’extrem del formalisme, s’ha apoderat del TC fins a posar en entredit aspectes bàsics de l’estat de dret”. Xiol enumera les nombroses ocasions en què el Tribunal Europeu de Drets Humans ha corregit les decisions de la majoria del tribunal fixant “la correcta doctrina”, i acaba confessant “fatiga intel·lectual davant la deriva del tribunal” del qual encara forma part.

Contra la Constitució

Aquesta setmana el poeta granadí Luis García Montero recordava Luis Cernuda per “haver-se enfrontat a l’espanyolisme obscè, depriment i intolerant”.La realidad y el deseo, títol d’una obra del poeta, continuen sent dramàticament divergents a Espanya. La tendència a l’estirabot i a la confrontació entre les forces polítiques majoritàries és una tradició que es manté impassible en qualsevol circumstància històrica, per greu que sigui. La llei de memòria històrica demostra que encara hi ha responsabilitats i realitats pendents d’acceptar per part dels hereus del franquisme i que la Constitució és avui un instrument d’involució en mans dels que diuen defensar-la mentre l’ofeguen i l’allunyen de tants ciutadans.

stats