La primera IA nomenada ministra
Quan el primer ministre albanès, Edi Rama, va anunciar fa poc la composició del seu nou gabinet, el que va cridar més l’atenció no va ser qui havia designat ministre de Finances o d’Afers Exteriors. La notícia més important va ser el nomenament d’un bot d’intel·ligència artificial com a nova ministra de Contractació Pública.
La Diella supervisarà i decidirà totes les licitacions públiques que el govern adjudiqui a empreses privades. Com va afirmar Rama, “és el primer membre del govern sense presència física, ha sigut creat virtualment per intel·ligència artificial, i ajudarà a fer d’Albània un país on la contractació pública estigui al cent per cent lliure de corrupció”.
Aquesta mesura, suggerent i provocadora alhora, ens recorda que els que dipositen més esperances en la tecnologia solen ser els que confien menys en la naturalesa humana. Però el més important és que el nomenament de la Diella demostra que els presumptes remeis per als mals de la democràcia adopten cada vegada més la forma de l’autoritarisme digital. Per molt que aquesta mena d’actuacions puguin resultar atractives per als oligarques de Silicon Valley, els demòcrates de tot el món s’haurien d’alarmar.
La base conceptual per a un ministre generat per intel·ligència artificial és el concepte dels tecnòfils sobre la relació de la humanitat amb el futur. Els “tecnosolucionistes” enfoquen els problemes polítics, que normalment han de ser objecte de molta reflexió, com si fossin reptes d’enginyeria que es poden resoldre només amb mitjans tècnics. Com vam veure als Estats Units durant la breu etapa d’Elon Musk al capdavant del DOGE (Departament d’Eficiència Governamental), ens ofereixen la tecnologia com a substitut de la política i la presa de decisions polítiques.
La conseqüència d’una governança regida per la IA és que la democràcia esdevé redundant. La tecnocràcia digital es produeix quan els desenvolupadors de tecnologia reivindiquen la seva autoritat per prendre decisions sobre les normes que hem d’acatar i, per tant, les condicions en què viurem. La divisió de poders defensada per Locke, Montesquieu i els fundadors dels Estats Units es converteix en un obstacle per a una presa de decisions efectiva. Per què ens hem de preocupar per aquestes institucions quan podem aprofitar el poder de les eines i els algoritmes digitals? Sota la tecnocràcia digital el debat és una pèrdua de temps, la regulació es converteix en un fre per al progrés i la sobirania popular és només la consagració de la incompetència.
Ningú que sigui sensat pot negar que la innovació tecnològica ha resolt molts problemes, això és evident. Ara bé, la gran promesa dels actuals magnats tecnològics no és que resoldran els problemes, sinó que més aviat els dissoldran. Neguen la idea mateixa d’un futur problemàtic, incert i imprevisible.
No és cap casualitat que un micròfon obert hagi captat fa poc el president xinès, Xi Jinping, i el rus, Vladímir Putin, parlant sobre la immortalitat. Posar fi a l’envelliment és salvar-nos del futur; no vol dir només que ens estalviarem el que encara ha de venir, sinó que també defugirem el pes d’haver de triar.
Si eliminéssim la indeterminació que ens defineix, ens convertiríem en éssers a qui en realitat no els pot passar res. Viuríem en un present etern que no tindria cap més sentit que optimitzar les nostres condicions de vida, sense incerteses ni controvèrsies, ni els riscos associats a la presa de decisions. El resultat seria una humanitat sense humanitat.
No és cap casualitat tampoc que l’experiment d’Albània se centri en les obres públiques i la corrupció: són els àmbits que estan en el punt de mira de la Unió Europea, de la qual volen formar part la majoria d’albanesos. Des del final del règim comunista fa 35 anys, el desig d’Albània d’incorporar-se a la UE, si més no sobre el paper, l’ha portat a adoptar la premissa tecnocràtica articulada pel sociòleg alemany Max Weber: només una burocràcia autònoma pot estar exempta de distorsions polítiques.
L’adhesió a la UE segueix uns paràmetres estrictes, unes condicions neutrals i uns criteris rigorosos que serveixen per avaluar els avenços. Tot i així, Albània, com tots els altres països balcànics que s’esperen a l’antecambra d’Europa, ha descobert que la tecnocràcia sol ser poca cosa més que una fulla de parra per tapar les reticències polítiques de la UE. Encara que Albània satisfés tots els requisits exigits pels tecnòcrates de la Comissió Europea, sempre s’hi podrien introduir noves condicions, oferir excuses i canviar les regles del joc.
Al nomenar una ministra de contractació pública generada per IA, Rama fa tastar a la UE la seva pròpia medecina. També prepara el terreny per a un escenari surrealista i descoratjador: alts càrrecs europeus assistint a cimeres per parlar amb un xatbot sobre la petició d’adhesió d’Albània. La Diella serà un fidel reflex –despietat i ineludible– de com estem buidant la democràcia nosaltres mateixos.
És coautor d'aquest article Fabrizio Tassinari, director fundador de l'Escola de Governança Transnacional del European University Institute
Copyright Project Syndicate
