03/12/2022

Els Reis d’Orient i les veritats incòmodes

3 min

En principi tots volem saber la veritat. Una altra cosa és que quan ens la diuen ens agradi. Les veritats incòmodes ens fan nosa. És més fàcil divulgar veritats còmodes, esclar. Per exemple, al públic sobiranista és agraït dir-li, dia sí i dia també –cosa fàcil, d’altra banda–, que la justícia espanyola està polititzada i que l’endèmic centralisme perjudica Catalunya. En canvi, quan expliques que l’independentisme està agafant tics populistes i antipolítics, i quan exposes el fang de les seves picabaralles, la majoria prefereix mirar cap a una altra banda. La veritat, doncs, no sempre triomfa. Potser al final, com titulava Xavier Bosch, “se sabrà tot”, però hi ha coses que per molt que se sàpiguen passen sense pena ni glòria. Senzillament són ignorades: a ningú li plau que li treguin les vergonyes.

“Mentir a canvi d’un salari mensual és, per descomptat, una pràctica ben coneguda a Fleet Street [el carrer de Londres on hi havia els grans diaris], i la professió d’articulista polític té els seus avantatges”, escrivia Oscar Wilde el 1898 a La decadència de la mentida. Contra aquesta mentida prosaica, Wilde defensava la mentida veritable de l’Art en majúscules, del creador que sap que la vida imita l’art molt més que l’art la vida. Ha passat més d’un segle d’aquesta apassionada adhesió a l’art per l’art, i el joc entre veritat i bellesa segueix a l’ordre del dia mentre les fake news són notícia permanent. Les obres d’art també són notícia, però no per la seva qualitat estètica i el seu fons de veritat, sinó en qualitat d’objectes agredits, un ús instrumental que deixaria Wilde perplex.

Ara que ens acostem a Nadal, el poeta anglès segur que estaria a favor de no privar els infants de la bellesa i la màgia dels Reis d’Orient i el tió, unes mentides que, com l’art, amaguen veritats profundes. En la infància, és molt important deixar volar la imaginació, deixar que de tant en tant la ficció guanyi, deixar que el Bé tingui possibilitats màgiques sobre el Mal. ¿Mentir als infants amb la màgia nadalenca? I tant! És Art en majúscules, és bellesa, és regalar-los un món fabulós. Deixem que en gaudeixin. De grans ja no tindran més remei que entendre la duresa ambivalent de la veritat. El pas de la ficció a la realitat és un aprenentatge de vida. I conservaran com un tresor la fantasia de la seva infància.  

La lluita per la veritat pelada no és tan innocent i lluminosa com la lluita per la bellesa. La recerca de la veritat quotidiana sovint va de bracet amb contradiccions ètiques, que naturalment també són estètiques. El periodisme i la política han de lidiar amb veritats incòmodes. Quan no les afronten, fan el joc al populisme màgic, infantilitzen. El món immaculat de les idees i de l’art és sempre un far ineludible, però en el dia a dia toca prendre decisions i riscos, i a vegades no hi ha més remei que enfangar-se per salvar el que es pugui dels naufragis diaris. A risc de ser titllat de traïdor als ideals o col·laborador amb el sistema. Quan cada dia escrius què passa i cada dia governes (el teu país, el teu negoci, la teva llar), tocar de peus a terra no és una opció, és un imperatiu. De les teves precàries i incòmodes veritats en depèn molta gent.

L’opció de l’autoengany, de no afrontar les coses, té òbvies limitacions. Però sovinteja. Creure’s les pròpies mentides o les mitges veritats, amb cinisme o amb innocència, és un mecanisme d’autodefensa quan la realitat és difícil de digerir. M’agradaria pensar que la societat catalana té prou força interior i col·lectiva per no caure en aquest parany, per tirar endavant des de l’acceptació conscient de les dificultats, sense renúncies però també sense fantasies. El primer pas per canviar la realitat és acceptar-la, que vol dir també, i sobretot, interpretar-la críticament. No hi ha bellesa ni art en la pura negació de la realitat. No caiguem en la decadència de la mentida. 

Ignasi Aragay és director adjunt de l'ARA
stats