'Sálvame'?

Que Carlos Mazón hagi titllat de “Sálvame” les preguntes sobre el reservat i la factura del restaurant El Ventorro, on va dinar i va fer sobretaula amb la periodista Maribel Vilaplana el dia de la dana, és miserable.

Sálvame és aquell programa de famosos i exclusives que es feia a la tele i, per extensió, com a genèric, és parlar de safareig. Però no pot ser més rellevant saber quina és la factura del restaurant, perquè hi ha gent que considera que “pagar un dinar” és aconseguir coses. Llit o feina. La factura, dos menús sense detallar, és de 160 euros. Per tant, a vuitanta cadascú, vol dir que no hi ha inclòs el vi. El pobre amo del restaurant, si ensenya la factura detallada, amb el –imaginem– didalet del final o el whisky japonès que ara està tan de moda, amb una ampolla de Substance per impressionar, primer, i un Valbuena per a la carn, està mort. Les millors factures dels restaurants són les que no es poden ensenyar. Mai més, esclar, ningú farà cap dinar de negocis a El Ventorro. Queda connotat per sempre, com La Camarga.

No és un Sálvame. És un escrutini públic necessari. Un polític ho és sempre, també quan menja i quan dorm. Si Mazón va beure en aquell dinar, les seves sensacions sobre la urgència, el bé i el mal estaven alterades fatalment. No es pot conduir un cotxe amb una copa de més i tampoc un gabinet de crisi, perquè tendeixes a minimitzar el perill. El mal que fa al sector de la restauració i del vi aquesta frivolitat és de dimensions incalculables. “¿Me va a decir usted las copas que yo tengo o no tengo que beber?”, va preguntar, fa anys, José María Aznar. Home: “No condueixis borratxo”, li hauria hagut de contestar Stevie Wonder. Sálvame? Pero com s’hi atreveix?