24/06/2021

Podem tornar a la política real?

4 min
Pedro Sánches i Pere Aragonès se saluden durant un acte de Foment del Treball a Barcelona.

Moltes coses preocupants que hem vist passar arreu del món, però també aquí els darrers temps, m’han portat a una reflexió sobre el paper que té en les nostres vides la política i el que n’hem d’esperar d’ella i dels que tenen les responsabilitats. Ho explico i comparteixo, sense cap pretensió de tenir la veritat ni de poder donar lliçons a ningú: simplement dic el que penso. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

1. Convivència i gestió. He escrit altres vegades que crec que la política té una doble dimensió. Per una banda la de negociar i aconseguir acords per consensuar i proclamar normes i regulacions que permetin una convivència pacífica en unes societats que són complexes i plenes de pensaments i d’interessos diversos, no coincidents, i sovint contradictoris. Per l’altra, la de gestionar correctament la gran quantitat d’activitats i de serveis col·lectius que hem posat en mans de les administracions públiques. Aquestes dues dimensions, quan funcionen, encarrilen i resolen conflictes, permetent una convivència pacífica. Però quan fracassen porten a enfrontaments de caràcter jurídic, policial, o fins i tot armat, i són causa d’injustícies, de repressions, de violències i de morts. Ho hem vist arreu, i ho seguim veient contínuament, amb graus molt diferents de gravetat. 

2. Els perills dels fracassos. En tots els països on han viscut el fracàs i el desprestigi de la política, hem pogut observar tres fenòmens que m’han creat preocupació de cara al futur: a) La manca de negociació política ha produït una falsa simplificació de molts problemes: nosaltres o ells; a favor o en contra; independentistes o unionistes; rics o pobres... S’ha oblidat que les realitats són molt més complexes i plurals tant en les persones com en les situacions. Fa anys ho havíem millorat en l’aspecte econòmic amb el gran creixement de la classe mitjana, però ara trontolla. Les noves divisions radicals fan molt més difícil la convivència. b) Els partits ultres, siguin de dretes o d’esquerres, van augmentant la seva popularitat i es produeix una polarització en tots els aspectes de la vida social i política. L’actual avançament de la ultradreta és un fet molt preocupant. I c) L’exemple no negociador dels governs ha servit de patró a la gent per adoptar actituds d’enfrontament personal, i en molts cassos passen inconscientment d’exigir, amb tota raó, la llibertat de pensament i la d’expressió a reclamar convençudament la llibertat d’acció, fins i tot violenta. 

3. La història recent a casa nostra. Ara fa uns anys, un procés polític pacífic i correcte entre Catalunya i l’Estat, que es podia acabar amb l’aprovació d’un nou Estatut i la negociació d’un nou pacte fiscal, es va interrompre bruscament amb impugnacions inadmissibles, sentències inadequades i reaccions fora de lloc. I es va iniciar un altre procés d’enfrontaments poc assenyats que ha portat a denúncies, proclamacions unilaterals, votacions discutides, repressions, condemnes, empresonaments i exilis. Tot plegat, un fracàs estrepitós de la política. Sempre he dit que tots en tenen una part de culpa, encara que la part espanyola que ho va provocar la té molt més gran; tant pel que va fer, que va ser judicialitzar, com pel que no va voler fer, és a dir, negociar. També he dit que penso que per la part espanyola hi va haver molta intransigència i abús de poder, i per la catalana molta ingenuïtat.

Alguns ho han pagat molt injustament a nivell personal, però tots hem pagat les conseqüències de la insuficient gestió de la política real per part dels darrers governs, amb un empitjorament de la imatge exterior del país i una disminució de la seva atracció que redueix la possible arribada d’inversions i de talent. Hem de reconèixer que buscant anar endavant, hem anat enrere.

4. Noves perspectives? Alguns canvis de persones i alguns fets molt recents fan pensar que es podria iniciar una nova etapa que torni a ser realment política. Això suposaria el reconeixement i la correcció d’errors passats, una veritable disposició negociadora per ambdues parts, i una renúncia a posicions radicals com l’immobilisme constitucional o les actuacions unilaterals. No he amagat mai que soc partidari de solucions de caràcter federal, que augmentin les competències, suposin mantenir-nos dins de la Unió Europea i ens assegurin els avantatges del mercat interior i de la unió monetària i poder aprofitar la nova orientació solidària que s’està materialitzant en aquest espai europeu.

Expresso aquestes esperances pensant també en altres àmbits de la política mundial, i molt especialment en els canvis que veiem als Estats Units després de Trump. ¿Voldran, sabran i podran Pedro Sánchez i Pere Aragonès fer polítiques en la mateixa línia de ressituar les coses com està fent allà Joe Biden? Així ho espero, tot i que sé que la dreta espanyola, i algunes institucions de l’Estat, els posaran molts entrebancs. Tampoc estic segur que no trobin alguns problemes dintre de l’espectre polític català. Vull creure que ho intentaran de veritat i que som prou els que ho volem, per aconseguir-ho.

Joan Majó és enginyer i exministre

stats